La ultima dècada està marcada per l’ombra de dos llibres escrits per la “intel·ligència” americana, una llarga ombra que els mitjans de comunicació occidental citen contínuament de manera indirecta, malgrat la majoria d’ells desconeguin els pares de la ideologia creada als EE.UU durant els 90 del segle XX. Estic parlant de “The End of History and the Last man”(1)  de Francis Fukuyama i “The Clash of Civilizations and the Remaking of World Order”(2)  de Samuel P.Huntington.

 Fukuyama és un intel·lectual del Departament d’Estat dels Estats Units, que en el seu llibre teoritza sobre la fi de la història, de fet de la fi de les ideologies amb el triomf absolut i sense possible resposta del liberalisme, tesi discutida i discutible no només políticament, sinó per la majoria de professionals de la història, des de fa temps a moltes universitats el seu llibre és un paradigma de pèssim treball històric. L’altre text, escrit per un antic expert contra insurreccions al Vietnam de l’administració de Lindon Johnson i posteriorment director d’estudis estratègics d’Harvard,  intenta polemitzar amb un veritable pamflet amb Fukuyama, Huntington nega la major, la fi de la història, però està d’acord amb la tesi central de Fukuyama la fi de les ideologies i el triomf indiscutible del liberalisme després de la desfeta de la Unió Soviètica. Ara, segons Huntington, la cultura domina el món, més que l’economia, i en el seu llibre crea vuit marcs culturals que divideixen el planeta: occident, confuciana, japonesa, islàmica, hindú, eslava ortodoxa, llatinoamericana, i té molts dubtes i no sap com fer amb l’Àfrica, és una civilització? no?.

 No entrarem a discutir aquesta divisió irreal de la humanitat i tampoc el seu concepte de cultura (3) , no entrarem a discutir això ara, perquè el seu llibre no vol ser un treball sobre les cultures del món, sinó una simple justificació per il·luminar-nos que la línia fractura està entre l’occident i el resta del món, perquè l’occident valora l’individualisme, el liberalisme, la constitució, els drets humans, la igualtat, la llibertat, l’imperi de la llei i clar el lliure mercat. Per tot això, segons l’autor, l’occident ha de preparar-se militarment per defensar-se de les altres civilitzacions i especialment aquelles més perilloses, l’Islam i el Confucianisme (Xina), que unides podríem destruir el món que coneixem. L’autor finalitza amb “El món no és un. Les civilitzacions uneixen i divideixen la humanitat… la sang i la fe: aquí tenim les coses amb les quals la gent se sent identificada, la raó per la qual combatre i morir”.  Osama Bin Laden no tenia la necessitat de fer el teòric del conflicte, només calia portar-lo a la pràctica de la manera més brutal possible, els teòrics nord-americans poden ser molt més radicals que ell.

 Curiosa, aquesta selecció de les civilitzacions més perilloses, no tindrà res a veure que dins el món islàmic es troben la major part dels recursos petrolers? Curiosa també aquesta tendència a eliminar constantment el passat històric, a oblidar-lo intencionadament. Sense dubtes el context cultural influeix en les nostres vides, de la mateixa manera que les diverses ideologies influeixen i influiran a l’organització social d’un poble, els nous predicadors del “Conflicte de Civilitzacions” obliden que els Estats Units i amb ells la major part del que podríem anomenar món occidental, a l’intern del món musulmà han cercat sempre els seus aliats entre els sectors més fonamentalistes, per després confrontar-los amb els elements més dinàmics i socialment avançats del món musulmà, sense voler fer un repàs exhaustiu  recordem: Els Germans Musulmans contra Nasser a Egipte, el Sarekat-i-Islam contra Sukarno a Indonèsia, Jamaati-Islam contra Bhutto al Pakistan i posteriorment a l’Afganistan Osama Bin Laden contra Mohamed Najibullah, que cal recordar fou penjat a la plaça publica pels Talibans i li fou tallat el penis i els testicles per després posar-li a la boca, sense que l’occident i el departament d’estat nord-americà digues gran cosa. Recordar que el EE.UU dona suport a l’ala mafiosa del partit Baath, amb Sadan Hussein al front per desfer els sindicats dels treballadors del petroli, o que a l’Iran canvia de manera integralista per la política d’extermini propiciada contra el partit laic i socialista Tudeh.

 Podríem fer més exemples, però no és necessari, qui vulgui comprendre ja haurà captat on vull anar, les cultures existeixen i determinen en gran grau les nostres maneres de fer, però no ens trobem enfront de la fi de les ideologies, sinó a la voluntat d’imposar-ne una sense critica i contestació possible, el conflicte en el segle XX ha estat un conflicte ideològic i continuarà sent-ho mentre una part de la humanitat cerqui un altre sistema de distribuir la riquesa del món. Perquè la línia divisòria no és la disjuntiva mercat si o mercat no, sinó entre aquells que creuen en un mercat que controli la societat i aquells que creiem que ha d’ésser la societat a controlar el mercat.
 
 

(2) The Clash of Civilizations and the Remaking of World Order. Samuel P. Huntington. New York, l996.

(3) Un petit exemple de la complexitat cultural i civilitzatoria a l’intern del mateix Islam ens el dóna l’antropòleg nord-americà Clifford Geertz amb el seu  treball l’ Islam observed. Religious development i n Morocco and Indonesia. Chicago 1968. Un treball breu però que mostra la complexitat i les diferencies culturals a l’intern d’un mateix sistema religiós.
 

TOTS ELS DRETS RESERVATS © 2001 VilaWeb l'Alguer
.