Amb aquest article d'avui volem obrir una nova secció a VilaWeb l'Alguer, una secció que té un moment i unes circumstàncies d'inici i un final encara obert, una secció que portarà com a títol "De World Trade Center a…" deixant obert el final d'aquesta història que canviarà moltes, potser masses coses a les nostres vides. Durant aquests dies terribles el director de l'edició nacional de VilaWeb ha realitzat dos editorials que recullen l'opinió d'aquells que treballem a VilaWeb, avui nosaltres volem obrir un espai de reflexió sobre el que ha passat, les seves causes i les seves conseqüències, no és en cap cas la línia editorial de VilaWeb sinó l'opinió dels editors de VilaWeb l'Alguer i d'aquells que convidarem a participar o vulguin participar-hi. 
 

 Si un dia hauré de prendre d’una decisió sobre quin model de societat vull viure i desitjo per als meus fills, aquell proposat pels Talibans o aquell del senyor Bush, no tindria i no tindré dubtes al respecte, el Sr. Bush malgrat el seu profund integrisme ens ofereix la possibilitat d’un grau important de llibertat individual i col·lectiva, la possibilitat de dissentir públicament, dins d’uns límits que en alguns moments també poden ser molt estrictes, però a la fi em garanteix un grau de lliberta superior. 

Realitzada aquesta consideració inicial procedeixo a dissentir, dissenteixo profundament d’una visió del món que oblida el passat, la història, inclosa aquella més recent, per això el títol d’aquest article, cal incorporar a qualsevol anàlisi de la situació actual el relat històric i les responsabilitats històriques que tenen les potències, les empreses i les persones implicades, perquè a més de les responsabilitats dels assassins de la població civil de Manhattan, existeixen altres responsabilitats a molt més alt nivell.

La desmemoria

Els comentaristes polítics en general i els polítics americans i occidentals després de l’atac als Estats Units han procedit a individuar un enemic (Oussama Ben Laden), un responsable ideològic (l’Islam en general) i obliden les pròpies responsabilitats i implicacions. Per això he volgut refrescar-nos la memòria amb una frase que va fer famosa el ex-President nord-americà “Tenim l’obligació d’ajudar els combatents per la llibertat, de l’Afganistan a Nicaragua” (1). 

Sense història no es pot comprendre el present, qui són aquests enigmàtics combatents per la llibertat? Doncs en gran mesura són els mateixos que avui són assenyalats com responsables d’aquest crim, terroristes i criminals en potència. Algú després del que ha succeït pot dubtar del contrari? certament no, el problema rau en el fet que aquesta certesa la teníem molt abans d’aquests atacs.

Per comprendre bé la situació ens hauríem de situar a les acaballes de la guerra freda, amb un Mikhail Gorvacof dèbil i un Reagan crescut per les debilitats soviètiques, sense cap necessitat de justificar l’ocupació soviètica a l’Afganistan, la seva presència hauria donat garanties d’estabilitat també a Occident(2)i certament a la vida dels propis Afganesos. 

Però en aquells moments els jocs eren uns altres, el govern els Estats Units directament o indirectament a través dels seus aliats regionals (Aràbia Saudita i Pakistan) donarà suport a les organitzacions que lluitaran contra la invasió Soviètica, incloses aquelles més extremes i anti-occidentals, el fi justificarà els mitjans una vegada més a la política americana. Aquesta col·laboració que ara molts voldrien emmascarar es pot consultar a les hemeroteques, agafem una crònica de l’any 87  del corresponsal de Repubblica als Estats Units i veurem aquesta col·laboració i  les conseqüències negatives que comportaran.

“Gli Stinger sono missili terra-aria, progettati dalla General Dynamics Corporation per dotare la U.S. Army di un' arma in grado di distruggere aviogetti a bassa quota. Si sparano da un lanciarazzi a spalla simile ad un bazoka, teleguidati elettronicamente da un sistema a raggi infrarossi. Dispongono di una testata altamente esplosiva, sono maneggevoli e precisi. Secondo vari rapporti, la guerriglia afghana li ha usati con notevole successo, abbattendo aerei e specialmente elicotteri sovietici al ritmo di uno al giorno. Nella guerra strisciante del golfo Persico, costituirebbero una grave minaccia per gli elicotteri americani. Venti giorni fa, il Times di Londra rivelò che lo Younis Khalis islamico, forse il più fondamentalista tra le sette fazioni dei ribelli afghani, che hanno stretti legami con il regime di Teheran, aveva venduto almeno 16 Stingers agli iraniani, da uno stock di 32 ottenuti dagli Stati Uniti nel quadro dell' assistenza clandestina alla resistenza anticomunista. Due comandanti ribelli locali avrebbero consegnate le armi agli emissari di Teheran nell' Afghanistan occidentale, per 1milione di dollari.”
(3). L’any 87 trobem ja un clar exemple de com la política exterior americana treballa de manera contraproduent pels seus propis interessos, armant aquells que després apuntaran les seves armes en direcció  als seus propis ciutadans, si algú vol conèixer més sobre aquesta manera de fer, recomano llegir els informes del Cas IRAN-CONTRA (4), potser també oblidats, pels responsables americans i occidentals? 

Algú podria dir Reagan ja queda massa lluny a la història, l’important és saber que fa l’administració americana avui, aquesta és una visió suïcida de la situació, perquè l’administració americana avui està condicionada per l’actuació de les anteriors administracions, i de fet ha demostrat de tenir poques ganes de canviar. Després de la retirada soviètica, l’Afganistan va viure i de fet viu encara una llarga guerra civil, amb la qual els Estats Units directament o indirectament optaren pels sectors més integristes, només cal recollir les declaracions de Madeleine Albright quan els Talibans ocuparan definitivament Kabul “Un avenç positiu"(5) ens digué la Secretaria d’Estat. Un avenç positiu? Certament pels afganesos no, un avenç per l’estabilitat de la regió? Era una possibilitat però existien massa elements per creure el contrari.

Els Interessos per consolidar els Talibans

Llegint els comentaris anteriors un podria pensar, perquè els nord-americans actuen d’aquesta manera tan contraproduent? Són suïcides? El que escriu és massa llest?, certament hem de contestar no a les dues ultimes preguntes, simplement hi ha interessos massa grans que fan prendre decisions que es demostraran errònies amb el temps, malgrat puguin semblar correctes immediatament.  Parlem dels interessos que han portat a consolidar la posició dels Talibans a Kabul. Comentem primer aquells dels nord-americans, per després fer un repàs dels interessos de les potencies regionals.

 La retirada de les tropes soviètiques el 1989 marcarà una disminució de la importància de l’Afganistan a l’escena internacional, produint-se una nova distribució de les influencies a l’interior del territori, els nous senyors de Kabul rebran el suport del Pakistan, l’Aràbia Saudita i els Estats Units, mentre l’Iran, Rússia, l’Índia i les quatre repúbliques de l’Àsia central (Kazakhstan, Kirghizstan, Tadjikistan i Ouzbekistan) donaran suport als grups opositors de l’Aliança del Nord. Perquè aquesta posició americana? malgrat les continuades denuncies de la comunitat occidental a les continuades violacions dels drets humans per part dels Talibans. Tots coneixem que l’administració americana fa servir els drets humans quan és convenient als seus interessos, i en aquest cas no és diferent als altres. 

Malgrat la caiguda de l’antiga Unió Soviètica ha continuat l’antiga confrontació entre les dues ex-potencies, en aquest cas era només suficient un posicionament rus a favor de l’oposició per pensar un suport americà al nou govern integrista. També influirà una recerca d’estabilitat a qualsevol preu, per intentar recuperar la inversió realitzada durant anys de lluita contra els soviètics, és estrany pensar que aquest suport pugui tenir alguna cosa a veure amb els projectes que tenia companyia petrolífera Americana  UNOCAL, de construir un gasoducte que hauria de passar per  l’Afganistan per unir el Pakistan i el Turkmenistan (6) UNOCAL intenta rentar la seva cara enfront l’opinió publica nacional i internacional, en un primer comunicat titulat “Unocal statement on withdrawal from the proposed Central Asia Gas (CentGas) pipeline project”  datat el 12/10/98 en el qual ja marca distàncies amb el projecte, no dubtem del canvi d’actitud, però el fet es produeix mesos després dels atemptats antiamericans a Tanzània i Kenya (07/08/98), moment en què el govern americà farà el gir definitiu de ruptura amb els Talibans, lògica per tant la ruptura amb la Central Àsia Gas (CentGas) Pipeline Project. Declaracions que es repetiran en motiu dels atacs a les Torres Bessones, UNOCAL posarà el 14 de setembre a la portada de la seva pàgina web la següent declaració “ Unocal does not have - nor do we plan to have - any projects in Afghanistan. We do not support the Taliban in any way whatsoever”. 

Les distàncies estan marcades, però les primeres intencions eren clares. Qui no vulgui veure les implicacions econòmiques al suport americà a la consolidació dels Talibans, és simplement que té la voluntat d’amagar o amagar-se la realitat, la política dels Estats Units després de la guerra freda no ha ajudat a clarificar la situació i el clima polític i militar a la zona, el seu únic objectiu ha estat la penetració econòmica a una zona rica en hidrocarburs.

 Anem ara a observar quins són els interessos de les altres potencies regionals, aquelles favorables als Talibans i aquelles que en són contraries. Iniciem per l’Iran, una potència regional que a primera vista podria semblar favorable a l’actual govern, i que en realitat es troba enfrontada a les actuals autoritats Afganeses i favorable a l’Aliança del Nord, una confrontació que haurem d’entendre també en clau religiosa, els integristes Afgans són sumites (un 90% de la població) mentre el govern Iranià i la majoria de la població pertanyen a l’Islam Xiita.  A l’altre costat el Pakistan aliat històric dels EE.UU a la regió i al mateix temps competidor directe de l’Iran per la supremacia regional. L’Afganistan serveix de tap enfront els iranians, al mateix temps que de base i de finançament als rebels del Caixmir, Oussama Ben Laden aporta recursos i preparació als Musulmans revoltats a l’interior de l’Índia. Islamabad no podia doncs deixar el suport als Talibans sense afeblir una font de recursos per la causa Caixmir. L’Índia, Rússia i les quatre repúbliques de l’Àsia central (Kazakhstan, Kirghizstan, Tadjikistan i Ouzbekistan) han de mantenir la coalició de l’oposició situada al Nord del país per intentar tallar els efectes del radicalisme islàmic a l’interior dels seus propis territoris, tots ells encara que de manera no declarada lluiten pel control dels hidrocarburs de la zona i per un comerç no declarat, però també molt important econòmicament les rutes de l’Opi,(7) les cartes estan servides i ningú dels jugadors té les mans netes, malgrat uns sense dubtes les tenen molt més brutes que els altres, aquells que per imposar la seva visió del món realitzen exterminis de massa i els altres que juguen a ser petits déus posant a risc la vida de milions de persones per un grapat de dòlars, i en aquest darrer apartat els poders econòmics del nostre món occidental tenen implicacions de tot tipus. Perquè a ningú passarà pel cap que els milions generats per tot aquest comerç està sota les rajoles d’una casa miserable a l’Afganistan, els milions d’Oussama Ben Laden i dels altres monstres cal cercar-los a les banques, a la borsa, a les societats financeres europees, no podem fer distincions tots són els nostres monstres, els creem nosaltres i poc a poc ens devoren.
 

(2) Els Russos agradi o no són part de la cultura occidental, això no és cap novetat ja era així en el moment del conflicte de blocs i molt abans, però a dins de la percepció occidental els Russos fan part d’aquells que estan a la frontera, són els occidentals de frontera i per tant amb un alt grau de contaminació, sempre observats amb sospita des del centre. 

(3) La Repubblica - Diumenge, 11 d’octubre de 1987 - pàgina 5 ENRICO FRANCESCHINI

(4) També el llibre de Noan Chomsky The Culture of Terrorisme és una bona lectura per conèixer les activitats americanes a l’exterior, el text ens explica les implicacions del cas Iran-Contra i la política dels EE.UU a sud-americà. 

(5) Dorronsoro Gilles L’injustice faite aux Afghans  Le Monde Diplomatique Juny 2001, Pàgina 13.

(6) Ahmend Rashid Islam, Oil and the New Great Game in Central Asia, Edicions I.B.Tauris. London 2000

(7) De l’Opi i per tant de la Heroïna, el govern Taliban i l’oposició del Nord viuen dels impostos que posen a als traficants i transportistes que travessen els seus territoris.
 

TOTS ELS DRETS RESERVATS © 2001 VilaWeb l'Alguer
.