|
|
JOAQUIM ARENAS I SAMPERE
20 D'OCTUBRE 1998
Bona tarda:
He d’agrair la oportunitat que se’m brinda de poder adreçar-me
a un nombre tan important d’ensenyants de l’Alguer, de professors, directors,
presidents de centre i també he d’agrair, com ja s’ha fet, la presidència
de l’Assessor de Cultura i la participació dels assessors i assessores
del Servei d’Ensenyament del Català, que han vingut expressament
de Barcelona i, sobre tot, també la participació de vostès,
ensenyants, perquè l’Escola d’Estiu sense ensenyants, evidentment
no seria possible. Jo estic molt complagut de poder fer aquest parlament.
La meva dissertació serà no llonga, serà breu,
volgudament breu, per dues raons: La primera, perquè vostès
han fet una jornada de treball llarga, després l’Escola d’Estiu
ha de continuar i, a més a més, a l’hora que comencem, encara
ronda “il demonio meridiano” de la son. És a dir, havent dinat tothom
s’ensopeix una mica i per tant seria molt trist que jo els fes adormir.
Mirarem de ser concrets i exposar allò que cal.
Aquesta conferència sobre la perspectiva de l’Escola Algueresa
en el marc de la Llei regionàle de les llengües de Sardenya
tindrà tres parts:
La primera, la vull dedicar, perquè està íntimament
relacionada amb la Llei de promoció de les llengües de Sardenya,
a l’Escola d’Estiu. Les escoles d’estiu són unes jornades que van
començar en el primer terç de segle a Catalunya, l’any 1917,
perquè el mestres no havien estat formats a les escoles magistrals
amb aquells aires nous que portava la renovació pedagògica
i el moviment de l’Escola Nova a tot Europa. Decroly, Freinet, Montessori.
Mentre hi havia una realitat frapant de progrés pedagògic
les escoles normals, les escoles magistrals de Catalunya, les oficials
que depenien de l’Estat, feien el seu camí tradicional. Els mestres
demanaven una formació actualitzada, “aggiornamento” vol dir això
-actualització-, també es van voler fer aquestes escoles
d’estiu que després s’han anat estenent pels altres països
de parla catalana: València, Mallorca i, aquest any també
hi ha hagut l’Escola d’Estiu a la part catalana de França, a Perpinyà,
hi ha hagut Escola d’Estiu a la part catalana de l’Aragó, a Fraga
i per cinquena vegada a l’Alguer. També es van voler fer aquestes
escoles d’estiu perquè hi havia un dèficit molt gran de formació
en els currícula que es donava als mestres, es a dir, als programes
de les carreres, hi havia un dèficit en la formació. Mentre,
a totes les escoles es formava els mestres igualment a Madrid, a Galícia,
a València, com si tots els nens tinguessin la mateixa llengua i
la mateixa cultura; a Catalunya també passava el mateix, la llengua
espanyola i la cultura espanyola era la única que es donava als
mestres per poder formar i ensenyar els nens. Aleshores aquests dèficits
van ser suplerts per les escoles d’estiu i per la prolongació de
la tasca de les escoles d’estiu al llarg de tot el curs, i quan s’acabaven,
al mes de juny, el curs escolar, als primers dies de juliol, els mestres
es reunien i feien els cursos de formació. Allí aprenien
a llegir en català, que no l’havien llegit, aprenien a escriure
en català, el català el parlaven, però no sabien com
ensenyar-lo; uns altres mestres més tard, ja el parlen, i a les
escoles d’estiu, encara que siguin curtes, ja que només duren deu
dies, tenen notícia de com poden actualitzar-se per servir aquest
projecte pedagògic que és l’Escola Catalana que ha d’estar
al servei dels nens de Catalunya.
Per tant, les escoles d’estiu han sorgit d’una necessitat de formació
doble: una pedagògica i l’altra identitària. Es a dir, que
els nens de Catalunya poguessin tenir a través dels seus mestres,
degudament formats, ensenyament del català i de la cultura catalana.
És evident que l’Escola Nova va portar uns aires de renovació
molt grans i va canviar els papers dels elements i dels intèrprets
de l’escola. Mentre l’escola tradicional centrava tota l’atenció
en el mestre, l’escola nova centra tota l’atenció en el nen. A la
seva diversitat, a la seva formació humana, i a la seva formació
intel·lectual. Una de les frases més importants que s’han
pogut dir per part d’un dels nostres pedagogs catalans, Joan Bardina: “No
volem fer nens savis. Volem fer nois i noies que siguin persones. Si són
savis, millor, però primer de tot que siguin persones.” És
evident que aquest desig d’adquirir coneixements per part dels mestres
es palesa també aquí, a l’Alguer, i si no, en aquest ja llarg
període de cinc escoles d’estiu, no haguéssim pogut comptar
tants centenars de participants com han vingut; aquesta escola d’estiu
ha anat dels 90 de mestres assistents, a la primera edició, als
dos-cents mestres. Jo crec que tots els pressupòstis que en aquell
moment van formar les escoles d’estiu són avui també vàlids
per a la ciutat de l’Alguer. La ciutat de l’Alguer és una comunitat
petita, és una comunitat amb parlants d’alguerès, i amb gent
que no parla alguerès. Els mestres han tingut una formació
concreta, a les escoles magistrals, però, potser moltes vegades,
gairebé segur, no han tingut la formació que requereixen
poder ensenyar la llengua de la ciutat, la llengua de la comunitat. I aquesta
dicotomia que existeix entre cultura oficial desarrelada i cultura del
poble, és una situació que evidentment cal superar.
Potser algú ens pot preguntar, escolti’m, i per què aquesta
mania, aquesta idea, de fer escoles d’estiu? Podríem fer uns cursos
“d’aggiornamento” i no dir-ne escoles d’estiu: en l’àmbit de totes
les terres de parla catalana la gran sessió d’ajornament, d’actualització
del Magisteri es fa a les escoles d’estiu. Aquesta és la raó,
i perquè també es donen i concorren aquestes circumstàncies,
les ganes dels mestres de perfeccionar-se, de ser uns bons professionals,
de poder tenir coneixement de les noves tècniques d’aprenentatge,
també hi és; es produeix, la necessitat dels mestres de conèixer
alguerès, el català.......per poder-lo ensenyar a les escoles,
perquè hi ha el desig, cada vegada més estès, de poder
participar en aquesta renovació.
Heus aquí, i, si comptem quin és el fruit d’aquestes quatre
escoles d’estiu, que haurem viscut desprès de la cinquena, en veurem
els resultats, però fins avui podem dir que hi ha una presència
molt més amplia d’alguerès a l’escola, amb projectes concrets,
potser no hi és present d’una manera regular, amb hores fixes dins
l’horari, però si que hi ha projectes en alguerès, cançons
en alguerès, interpretacions dramàtiques en alguerès,
perquè ja s’ha produït una quantitat considerable de materials
didàctics en la versió del català de l’Alguer, en
alguerès, centenars de fulls corren per les nostres escoles, amb
propostes didàctiques en alguerès. I això ha estat
perquè s’ha vist, certament , i es pot palpar, una sensibilitat
més gran per la cultura i les tradicions alguereses.
Un altra de les preguntes que es pot fer avui, vostès que són
aquí, i aquells que participin en els cursos, és, per què
l’Escola d’Estiu del Centre de Recursos Montessori, d’Òmnium Cultural
l’hem dedicada sempre a la llengua? Per què no podíem donar
altres matèries, elements tècnics i didàctics per
a l’ensenyament d’altres disciplines? I la resposta, la donaré amb
la frase d’un pedagog que es deia Torroja i Miret: Aquest senyor deia:
Si voleu veure una escola com funciona, si una escola està ben organitzada,
si voleu saber si una escola educa bé, mireu quin tractament fa
de les llengües. Quan una escola té un tractament adequat de
la llengua, o de les llengües, certament, aleshores és una
bona escola. Deia ell: “a tal tractament de la llengua, tal escola.”
És per això que, en el marc de la nova Llei que avui hem
de comentar, cal que considerem també els aspectes importantíssims
de la llengua en l’educació. Tots sabem que l’home té per
fet natural parlar . Tots sabem que l’activitat lingüística
és un procés complex, però també sabem la importància
que té la llengua per transmetre els resultats creatius de les persones,
dels individus, a la societat. El llenguatge és fruit del fet humà
de viure en una comunitat i, per tant, de seguida amb aquesta reflexió
detectem dues funcions importantíssimes del llenguatge. Una: és
l’existència d’un llenguatge interior, o instrument del pensament.
Parlem amb nosaltres mateixos amb la mateixa llengua que ens han ensenyat
de petits. I una altra de llenguatge exterior com element de comunicació.
Aquestes són les dues funcions del llenguatge. I per tant el llenguatge
com a vehicle té una gran importància com a instrument per
a transmetre als nens, als minyons i minyones, i als individus en general,
cultures i conceptes de la comunitat humana i de l’hàbitat que l’envolta
perquè aquest fet, en ser-ne el minyó i la minyona receptors,
i pensem una cosa: quan la llengua dóna a cada paraula el seu contingut
conceptual és l’expressió del pensament i, al seu torn, el
pensament es va madurant a través dels pensaments adquirits per
la llengua, per tant, l’estructura del pensament, la manera de pensar,
la dóna la llengua. I això ens ho deia un gran filòsof,
com era Jaume Balmes.
He parlat d’un llenguatge exterior i he dit que era un mitjà
per a comunicar-se. Però hi ha altres funcions com la d’influir
en el comportament dels altres individus. És la nostra tasca d’educadors,
és la nostra tasca de professors, és la nostra tasca d’ensenyants.
Influir en el comportament dels individus, i per tant, possibilitar una
cooperació social perquè educar és cooperar amb l’alumne
a fer-lo un home feliç per al món, un home format, capaç
d’estimar-lo també i de conèixer la seva pròpia realitat.
Moltes vegades, d’una manera simple, es diu que la llengua només
és un mitjà de comunicació, un vehicle per comunicar-se.
I això no és pas creïble. Si la llengua forma part del
pensament, si la llengua és tan important que ens fa ser com som
, podem afirmar ràpidament i sense cap temeritat, que som com parlem.
I, si volem fer una afirmació més gran encara, el minyons
i minyones de l’Alguer han de ser algueresos i per ser algueresos han de
conèixer la llengua d’Alguer.
Paul Sauchard, un filòsof francès, psicolinguista molt
reconegut, ens fa unes afirmacions molt contundents sobre aquest tema i
jo aquí em permetré citar-ne tres o quatre. Diu Sauchard.
El pensament de l’home és totalment tributari del llenguatge que
ha après d’infant, de petit. El pensament fa el llenguatge tot fent-se
per mitjà del llenguatge, i la forma més alta de pensament
va fortament unida al llenguatge. Ara bé, considerem que l’home
és capaç fisiològicament de parlar però aquesta
capacitat, de parlar, és condicionada a ser un element d’un grup
de parlants; d’altra manera no podria aprendre cap llengua i, si més
no, veuria molt reduïda la seva capacitat.
Hi ha un estudi fet per la Universitat de Rennes, un estudi molt interessant,
fet per la facultat de psicologia i de medicina, en el qual es demostra
que els pobles de llengua minoritzada, es a dir, els pobles la llengua
natural dels quals ha estat marginada, ha estat apartada de l’oficialitat,
de l’Escola, de l’Administració, i per tant queda reduïda al
nucli just de casa, i a vegades a casa i tot no hi és, per la força
de la llengua més forta de l’Estat. Aquests països de llengua
minoritzada, diu aquest estudi, no produeixen, gairebé mai, pensadors
profunds. Aquesta és la importància del llenguatge interior,
aquesta és la importància de la frase. “Som com parlem”.
Davant del món que ens arriba avui conformat per la unitat Europea,
per la formació d’Europa. Davant d’un món que va cap a la
globalització, que ens demana i demana als nostres minyons i minyones,
als nostres alumnes, els demana ser sensibles a moltes coses. Ser sensibles
al plurilingüisme, ser sensibles a la pluriculturalitat, ser sensibles
a la diversitat. Hem d’entendre i de convenir que abans que ser sensibles
a tot això, el que han de ser els minyons i minyones de l’Alguer,
és ser ells mateixos. Reforçar la seva identitat. Les minories
culturals i lingüístiques no podem deixar passar per alt la
gran oportunitat que ens ofereix Europa de ser ciutadans tal com som i
no quedar engolits en una globalització híbrida que ens porta
per llengua l’anglès del dòlar o que ens porti per llengua
l’alemany de l’esquisidesa científica. Hem de ser, abans que res.
Certament que valen més dues llengües que una, més valen
tres que dues, i quatre que tres, però n’hi ha una, que ha de ser
aquella que ens fa ser nosaltres mateixos. I per als ciutadans dels Països
Catalans. I per als algueresos, la llengua que ens ha de fer a nosaltres
mateixos, és, amb un gran esforç per part de tots, aquella
que ens identifica com a parlants del català. Per tant ens cal configurar
una educació que ens porti a les arrels, a les essències,
de la llengua, de la història i de la cultura. Potser algú
es pot preguntar. Quina utilitat té saber alguerès per als
nostres minyons? Quina utilitat hi ha ? Per què serveix això?
Molt bé, hi ha una sèrie d’elements, de factors, que citaré,
que demostren que l’alguerès és d’una gran utilitat. N’hi
ha uns que són intangibles, que no es toquen. Però també
n’hi ha de tangibles, i els citarem.
Primer que tot, la importància que els nens coneguin el català
de l’Alguer, tots els nens, siguin els seus pares d’on siguin, perquè
tots són ciutadans de la ciutat de l’Alguer, és importantíssim
perquè vol dir que serveix per ser, serveix per identificar-se.
Els diré una cosa, a Brussel·les, al restaurant que hi ha
al costat de les oficines de la Comunitat Europea, jo estava dinant amb
una gent i va venir un alguerès, i em va saludar en alguerès.
I, em va dir, sort que tenim coneixement del català, vostè
i jo, que ens podem entendre, si no hauríem de parlar en francès,
em va dir; però no és el mateix perquè aquesta és
la nostra.
Serveix també la llengua per connectar amb l’entorn. Els nens
de l’Alguer, quan no saben alguerès, no se’n adonen, i els pares
tampoc; no es tracta aquí ara de fer cap retret a ningú,
però són uns forasters a la seva ciutat. No poden connectar
amb l’hàbitat. No poden connectar amb el missatge de les parets
històriques, no poden escoltar el silenci de les pedres, perquè
no els diuen res, no tenen el mitjà per arribar-hi. Encara més,
el fet de sentir els avis que parlen alguerès, el fet de sentir
els nens els pares que parlen alguerès entre ells, i ells no poder-hi
participar, encara els fa més estranys en una societat que tendiria,
si no s’hi posés remei, cap a la hibridesa. Per tant la formació
del pensament dels nens de l’Alguer necessita l’alguerès perquè
la llengua conforma el pensament. Però no tot resta en la utilitat
de les coses intangibles, sinó que hi ha coses ben palpables. Vostès
saben que hi ha deu milions de ciutadans que parlen català a Europa,
vostès saben que hi ha més de cinc-cents mil funcionaris
a qui s’exigeix el català per poder-ne ser i que qualsevol ciutadà
d’Europa por anar a fer de funcionari, si sap català?, vostès
saben que hi ha més de cent càtedres de català, amb
professors auxiliars i lectors i auxiliars de conversa, que ho poden ser
gràcies al coneixement del català? Fa pocs dies vaig ser
a Gal·les, a Camarthen. Hi vaig trobar un alguerès que feia
de lector en una universitat prop de Londres, és el fill de la casa
Chesa. També serveix el català per promocionar-nos. També
serveix, no és una cosa inútil. Vull remarcar que no hem
de mirar l’interès material, ja n’hi ha prou de materialisme, en
aquest món que ens estan construint, però, sapiguem que la
formació, la formació en la llengua pròpia, també
dóna possibilitats de poder adquirir feina, treball i sortir a treballar
a fora.
Bé. tots saben com a mestres que l’activitat lingüística
del nen es perfecciona a l’Escola, en el nivell de material de quatre i
cinc anys es treballa bàsicament el llenguatge en tots els seus
vessants, llenguatge que globalitza totes les activitats. El nen comença
la introducció a la lectura als sis anys i a través de la
llengua fa el procés més important d’aprenentatge, que és
el descobriment del món escrit. El llenguatge, avui dia, en els
programes de les nostres escoles és “lingua”, ocupa un lloc preferent
quant a la dedicació del treball dins l’horari dins l’escola maternal.
S’explica que Alexandre Galí, gran pedagog de Catalunya, deia que
l’Escola només ha de fer dues coses: ensenyar a llegir i escriure.
Si els nois saben llegir i escriure bé, ho sabran tot. Podrà
n tenir el camí obert per saber-ho tot. I aquí és
bàsic citar també el filòsof espanyol Unamuno que
deia: Les primeres engrunes no es paeixen. La primera informació
que rep el nen no es digereix, queda per sempre.
L’Escola de l’Alguer, evidentment, ha de començar un camí
des del meu punt de vista modest, ha de començar un camí
d’identificació, ha de començar un camí d’introducció
de l’Alguerès i poder lligar realitat històrica i aprenentatge
lingüístic.
A Catalunya són de família espanyola, es a dir, la llengua
que parlen a casa és l’espanyol.. Tots els habitants espanyols de
Catalunya volen que els seus fills aprenguin català i ho volen per
dues coses. Els volen catalans, perquè han nascut a Catalunya, i
els volen que sàpiguen català perquè es poden obrir
camí també més que si no en sabessin.
I ara, la tercera part d’aquesta conferència, i l’última;
entrarem de ple, després d’aquestes prèvies, en la llei de
promoció i valorització de les llengües de Sardenya.
Veiem que aquesta llei ens interessa de debò. Dels cinc títols
que hi ha en aquesta llei, ens n’interessen dos, avui. El primer que parla
de principis i finalitats i el quart que tracta concretament de l’ensenyament,
parla de la integració de programes escolars, en l’àmbit
de l’autonomia didàctica de l’Escola. Per què? Perquè
la Llei permet realitzar això que acabem de comentar, per això
m’he estès tant en la importància del valor educatiu del
llenguatge, per això m’he estès tant a comentar què
volen dir les Escoles d’Estiu, quina és la tradició pedagògica
que les ha mogudes, perquè la Llei no solament permet endinsar-nos
per aquest camí sinó que empara que es continuïn fent
i poder crear aquesta renovació desitjada. Aquest caràcter
de la Llei 26, de promoció i valorització, és de permissivitat.
Hem de ser realistes, no és una Llei que obligui a res, és
una Llei que ho deixa fer tot, però no obliga. És una Llei
que desprès de dir que la Regió Autònoma Sarda assumeix
com un bé principal la cultura i la llengua de Sardenya i immediatament
al Títol 1, Article 4, ens diu, que tal com parla dels Sard també
ho diu per la llengua i cultura de l’Alguer, pel Taverti i el dialecte
Sasserès o Gal·lurès Es a dir, el que diu és:
El que diem pel Sard, ho diem pel català de l’Alguer. (que és
el que ens interessa) Immediatament, hem de passar de llarg perquè
després parla de com s’organitzaran cursos universitaris, com es
potenciaran projectes culturals. Però en canvi, en el títol
quart, la Llei ja ens diu que l’Administració Regional posarà
recursos, i això és molt important, perquè les lleis
no ho solen dir. Totes les lleis parlen del que es pot fer, el que no es
pot fer, però a l’hora dels recursos, es a dir, de la moneda, en
parlen poc i aquesta Llei, curiosament, en parla. Posar recursos per a
la formació dels professors i per a la formació escolàstica,
es a dir, escolar dels alumnes i per l’Aggiornamento, com abans he dit
dels professors. Aquesta Llei, per tant, obre les portes a tota una experimentació
possible, i preveu que hi hagi un “observatori” , es a dir, una unitat
d’assessorament de revisió d’aquelles propostes que es facin a l’Assessorato
Regionale de la Cultura per tal de tirar endavant les expectatives d’ensenyament
del català.
Llengua i Cultura, jo crec que la Llei que hi ha al Senat de Roma serà
molt més efectiva quan s’aprovi, perquè aquella sí
que obliga. Aquesta permet. Aquella obliga. I aquella fins i tot obliga
a modificar els programes, aquesta no. Aquesta et permet fer alguerès
a l’Escola dintre l’àrea lingüística. És a dir,
dintre de l’àrea de les llengües s’ha de fer un repartiment
horari i incloure-hi l’alguerès i en el cas de la resta de Sardenya
el Sard. Però no permet dir: hi haurà una matèria
d’alguerès, no, hi haurà ensenyament d’alguerès, dintre
de l’àrea lingüística, que és diferent. No permet
dotar els programes i els horaris, concretament, sinó que s’ha d’introduir,
dintre de l’àrea lingüística. Jo crec que aquesta Llei
és un instrument que cal aprofitar, i que seria com un pecat històric,
no fer-ho. Mai no hi havia hagut una porta tan ampla com aquesta per a
l’alguerès a l’Escola. Tant per a la maternal, l’elemental, i la
media, i Liceus. Pensant una mica, - i fa set anys que tinc la sort que
els algueresos tenen la paciència d’acollir-me i de tractar mestres,
professors i joves-, pensant, deia, quina proposta es podria fer, he pensat
que seria bo que hi hagués una proposta conjunta d’introducció
de l’alguerès a l’escola. Una proposta que el “Comune” hauria d’assumir
en el sentit d’introduir, molt tímidament, si es vol, però
introduir, l’alguerès a l’escola, una hora a la setmana. Per fer
això, calen uns recursos i la Llei els ofereix i possibilita. La
Llei Regional només demana que amb tres mesos d’antelació
es presenti el projecte a l’Assessorato Regionale i que desprès
sigui aprovat. Una vegada aprovat, al cap de tres mesos ha de ser aprovat,
aleshores s’experimenta durant tres anys. I han de donar els resultats
obtinguts. Per tant, en aquest marc, jo proposaria:
Primer: que s’introduís l’alguerès a l’escola al màxim
d’aules possible, una hora a la setmana: i aleshores, quins instruments
tenim per fer-ho això?. Doncs, sí senyor, en tenim. Transitòriament,
declarar idonis tots els mestres que saben parlar alguerès per ensenyar
la llengua parlada. Transitòriament.
Segon: Quan un mestre no sap alguerès, que no el sap parlar,
poder disposar per a aquella aula d’un professor assistent exterior al
centre que li pugui fer la classe.
Desprès, un altre instrument, absolutament necessari, són
els materials didàctics, llibres de text, propostes didàctiques,
llibres de lectura, que això evidentment, ja he dit que existeix
molta cosa, però que se’n hauria de fer més. I també
un element imprescindible, que jo el poso com instrument, i potser no està
ben col·locat com instrument, però sense el qual tampoc no
es podria fer. Cal fer una acció pedagògica prop dels pares.
Així com quan en una època concreta, l’escola a Catalunya,
i a Itàlia em sembla que també, es va produir un rebuig a
les llengües territorials, a les llengües com l’alguerès,
l’escola deia no que no es parli alguerès que va contra l’aprenentatge
de l’italià, no parleu espanyol que van malament de castellà,
sense saber que com més català saben més espanyol
saben i com més alguerès sàpiguen més italià
sabran. Aquesta és la realitat que es constata en els estudis que
estem fent, les grans proves que nosaltres tenim amb centenars de milers
de nens catalans de parla castellana, és que com més català
saben, més castellà saben. Bé, doncs, ara l’acció
que cal és a la inversa. Ara l’Escola ha de sortir en defensa dels
nostres nens. Dels nostres minyons i minyones. Ha de sortir en defensa
del seu dret a saber alguerès, i per tant, ha de convèncer
els pares que el millor que poden fer és que també sàpiguen
alguerès.
Segona fase: en un temps més endavant, caldrà introduir
alguna matèria ensenyada en alguerès. Per què?, perquè
una llengua que se sap i que no es fa servir es perd i no es consolida
mai. Una llengua s’ha de fer servir, per tant, s’ha d’assegurar que el
nen la pugui fer servir a l’escola com a primer pas. Una vegada s’aprèn,
que és molt important, se sap la llengua que convé que s’utilitzi.
Segona fase: Una àrea com a mínim, en alguerès.
Bé, el tercer pas evidentment, seria pensar que hi ha per damunt
de tot això un concepte superior que és el concepte d’Escola
Algueresa, es a dir, tots els països del món, tots, els Governs
siguin municipals, com en el cas de l’Alguer, perquè l’Alguer és
una ciutat, siguin regionals, o estatals volen dir la seva en educació,
volen dir la seva opinió sobre l’ensenyament, i convé molt
que hi hagi un concepte superior que podem anomenar Escola Algueresa, que
vol dir que de qualsevol nivell, maternal, elemental, media o superior,
la ciutat de l’Alguer, sense sortir del marc del sistema educatiu, i dels
programes italians, ha de saber quina educació vol per als seus
nens, per als seus minyons i minyones, què seran els futurs algueresos
a l’any 2000. Davant de l’any 2000 el gran repte de l’educació de
l’Alguer és el concepte d’Escola Algueresa. Com ha de ser l’educació
per als nois de l’Alguer a l’hora de la incorporació a Europa?,
una educació perquè puguin ser ells mateixos, perquè
no s’hagin d’avergonyir, ans al contrari, que estiguin orgullosos de tenir
una llengua pròpia de la ciutat, i que aquesta els serveixi de base
per obrir-se al món, estimar-lo i ajudar-lo a transformar. Aquesta
és la llengua i la cultura vàlida, que ajudi a obrir-se al
món amb una base sòlida d’arrelament. Moltes vegades diuen:
no l’escolteu, aquest missatge, perquè és una mica radical
el discurs que pugui haver-hi en aquest tema de la llengua territorial.
Mentida. La radicalitat ve de l’arrel, de la “radice”, i vostès
no veuran mai que un arbre fruiti pel soroll que fan les fulles. Un arbre
fruita per la profunditat que tenen les arrels. I la profunditat de les
arrels, en l’home, és la seva societat. És la seva identitat.
I aquests són, com he dit abans, els que donen, als països
que els saben arrelar, pensadors profunds, i figures de primera línia.
Jo crec que aquest Llei encara permetria un pas més, potser una
mica atrevit, potser una mica agosarat, crec que aquesta Llei permet que
en un dia no llunyà, aquí a l’Alguer es pugui començar
a pensar que es fa necessari que hi hagi alguna escola maternale, alguna
escola elemental que, com un projecte experimental, de caràcter
europeu, pugui tenir per llengua base d’aprenentatge i d’educació
el català de l’Alguer; que pugui tenir l’italià com a llengua
comuna de l’Estat i pugui tenir l’anglès com a llengua de relació
europea. Una Escola en la qual els infants, des de la primera edat, minyons
i minyones, tinguin l’alguerès com a llengua, com un tronc de referència
lingüístic i puguin construir el plurilingüisme que és
on em d’anar avui dia, superant la situació del bilingüisme.
En això poden existir dues propostes. Una en la qual, a l’escola
de l’Alguer en general, hi ha presència de la llengua i la cultura.
Tímidament començant amb un primer pas d’una hora, però
que en poden ser dues en un futur, en temps a venir, però sobre
tot que els nens tinguin coneixement d’aquesta llengua del seu poble. Una
segona proposta seria, per aquells pares que ho volguessin, que aquesta
escola algueresa, que podríem anomenar Escola Algueresa-Projecte
Europeu en Alguerès, Italià i Anglès, es pugui fer
realitat. I jo ho desitjo i espero que vostès com ensenyants ens
ajudin a realitzar-la.
Gràcies.
Joaquim Arenas i Sampera
Cap del Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC)
jarenas@pie.xtec.es |