Conferència Inaugural de la Cinquena Escola d'Estiu de l'Alguer


JOAQUIM ARENAS I SAMPERE

 20 D'OCTUBRE 1998

 Bona tarda: 

He d’agrair la oportunitat que se’m brinda de poder adreçar-me a un nombre tan important d’ensenyants de l’Alguer, de professors, directors, presidents de centre i també he d’agrair, com ja s’ha fet, la presidència de l’Assessor de Cultura i la participació dels assessors i assessores del Servei d’Ensenyament del Català, que han vingut expressament de Barcelona i, sobre tot, també la participació de vostès, ensenyants, perquè l’Escola d’Estiu sense ensenyants, evidentment no seria possible. Jo estic molt complagut de poder fer aquest parlament. 

La meva dissertació serà no llonga, serà breu, volgudament breu, per dues raons: La primera, perquè vostès han fet una jornada de treball llarga, després l’Escola d’Estiu ha de continuar i, a més a més, a l’hora que comencem, encara ronda “il demonio meridiano” de la son. És a dir, havent dinat tothom s’ensopeix una mica i per tant seria molt trist que jo els fes adormir. Mirarem de ser concrets i exposar allò que cal. 

Aquesta conferència sobre la perspectiva de l’Escola Algueresa en el marc de la Llei regionàle de les llengües de Sardenya tindrà tres parts: 

La primera, la vull dedicar, perquè està íntimament relacionada amb la Llei de promoció de les llengües de Sardenya, a l’Escola d’Estiu. Les escoles d’estiu són unes jornades que van començar en el primer terç de segle a Catalunya, l’any 1917, perquè el mestres no havien estat formats a les escoles magistrals amb aquells aires nous que portava la renovació pedagògica i el moviment de l’Escola Nova a tot Europa. Decroly, Freinet, Montessori. Mentre hi havia una realitat frapant de progrés pedagògic les escoles normals, les escoles magistrals de Catalunya, les oficials que depenien de l’Estat, feien el seu camí tradicional. Els mestres demanaven una formació actualitzada, “aggiornamento” vol dir això -actualització-, també es van voler fer aquestes escoles d’estiu que després s’han anat estenent pels altres països de parla catalana: València, Mallorca i, aquest any també hi ha hagut l’Escola d’Estiu a la part catalana de França, a Perpinyà, hi ha hagut Escola d’Estiu a la part catalana de l’Aragó, a Fraga i per cinquena vegada a l’Alguer. També es van voler fer aquestes escoles d’estiu perquè hi havia un dèficit molt gran de formació en els currícula que es donava als mestres, es a dir, als programes de les carreres, hi havia un dèficit en la formació. Mentre, a totes les escoles es formava els mestres igualment a Madrid, a Galícia, a València, com si tots els nens tinguessin la mateixa llengua i la mateixa cultura; a Catalunya també passava el mateix, la llengua espanyola i la cultura espanyola era la única que es donava als mestres per poder formar i ensenyar els nens. Aleshores aquests dèficits van ser suplerts per les escoles d’estiu i per la prolongació de la tasca de les escoles d’estiu al llarg de tot el curs, i quan s’acabaven, al mes de juny, el curs escolar, als primers dies de juliol, els mestres es reunien i feien els cursos de formació. Allí aprenien a llegir en català, que no l’havien llegit, aprenien a escriure en català, el català el parlaven, però no sabien com ensenyar-lo; uns altres mestres més tard, ja el parlen, i a les escoles d’estiu, encara que siguin curtes, ja que només duren deu dies, tenen notícia de com poden actualitzar-se per servir aquest projecte pedagògic que és l’Escola Catalana que ha d’estar al servei dels nens de Catalunya. 

Per tant, les escoles d’estiu han sorgit d’una necessitat de formació doble: una pedagògica i l’altra identitària. Es a dir, que els nens de Catalunya poguessin tenir a través dels seus mestres, degudament formats, ensenyament del català i de la cultura catalana. És evident que l’Escola Nova va portar uns aires de renovació molt grans i va canviar els papers dels elements i dels intèrprets de l’escola. Mentre l’escola tradicional centrava tota l’atenció en el mestre, l’escola nova centra tota l’atenció en el nen. A la seva diversitat, a la seva formació humana, i a la seva formació intel·lectual. Una de les frases més importants que s’han pogut dir per part d’un dels nostres pedagogs catalans, Joan Bardina: “No volem fer nens savis. Volem fer nois i noies que siguin persones. Si són savis, millor, però primer de tot que siguin persones.” És evident que aquest desig d’adquirir coneixements per part dels mestres es palesa també aquí, a l’Alguer, i si no, en aquest ja llarg període de cinc escoles d’estiu, no haguéssim pogut comptar tants centenars de participants com han vingut; aquesta escola d’estiu ha anat dels 90 de mestres assistents, a la primera edició, als dos-cents mestres. Jo crec que tots els pressupòstis que en aquell moment van formar les escoles d’estiu són avui també vàlids per a la ciutat de l’Alguer. La ciutat de l’Alguer és una comunitat petita, és una comunitat amb parlants d’alguerès, i amb gent que no parla alguerès. Els mestres han tingut una formació concreta, a les escoles magistrals, però, potser moltes vegades, gairebé segur, no han tingut la formació que requereixen poder ensenyar la llengua de la ciutat, la llengua de la comunitat. I aquesta dicotomia que existeix entre cultura oficial desarrelada i cultura del poble, és una situació que evidentment cal superar. 

Potser algú ens pot preguntar, escolti’m, i per què aquesta mania, aquesta idea, de fer escoles d’estiu? Podríem fer uns cursos “d’aggiornamento” i no dir-ne escoles d’estiu: en l’àmbit de totes les terres de parla catalana la gran sessió d’ajornament, d’actualització del Magisteri es fa a les escoles d’estiu. Aquesta és la raó, i perquè també es donen i concorren aquestes circumstàncies, les ganes dels mestres de perfeccionar-se, de ser uns bons professionals, de poder tenir coneixement de les noves tècniques d’aprenentatge, també hi és; es produeix, la necessitat dels mestres de conèixer alguerès, el català.......per poder-lo ensenyar a les escoles, perquè hi ha el desig, cada vegada més estès, de poder participar en aquesta renovació. 

Heus aquí, i, si comptem quin és el fruit d’aquestes quatre escoles d’estiu, que haurem viscut desprès de la cinquena, en veurem els resultats, però fins avui podem dir que hi ha una presència molt més amplia d’alguerès a l’escola, amb projectes concrets, potser no hi és present d’una manera regular, amb hores fixes dins l’horari, però si que hi ha projectes en alguerès, cançons en alguerès, interpretacions dramàtiques en alguerès, perquè ja s’ha produït una quantitat considerable de materials didàctics en la versió del català de l’Alguer, en alguerès, centenars de fulls corren per les nostres escoles, amb propostes didàctiques en alguerès. I això ha estat perquè s’ha vist, certament , i es pot palpar, una sensibilitat més gran per la cultura i les tradicions alguereses. 

Un altra de les preguntes que es pot fer avui, vostès que són aquí, i aquells que participin en els cursos, és, per què l’Escola d’Estiu del Centre de Recursos Montessori, d’Òmnium Cultural l’hem dedicada sempre a la llengua? Per què no podíem donar altres matèries, elements tècnics i didàctics per a l’ensenyament d’altres disciplines? I la resposta, la donaré amb la frase d’un pedagog que es deia Torroja i Miret: Aquest senyor deia: Si voleu veure una escola com funciona, si una escola està ben organitzada, si voleu saber si una escola educa bé, mireu quin tractament fa de les llengües. Quan una escola té un tractament adequat de la llengua, o de les llengües, certament, aleshores és una bona escola. Deia ell: “a tal tractament de la llengua, tal escola.” 

És per això que, en el marc de la nova Llei que avui hem de comentar, cal que considerem també els aspectes importantíssims de la llengua en l’educació. Tots sabem que l’home té per fet natural parlar . Tots sabem que l’activitat lingüística és un procés complex, però també sabem la importància que té la llengua per transmetre els resultats creatius de les persones, dels individus, a la societat. El llenguatge és fruit del fet humà de viure en una comunitat i, per tant, de seguida amb aquesta reflexió detectem dues funcions importantíssimes del llenguatge. Una: és l’existència d’un llenguatge interior, o instrument del pensament. Parlem amb nosaltres mateixos amb la mateixa llengua que ens han ensenyat de petits. I una altra de llenguatge exterior com element de comunicació. Aquestes són les dues funcions del llenguatge. I per tant el llenguatge com a vehicle té una gran importància com a instrument per a transmetre als nens, als minyons i minyones, i als individus en general, cultures i conceptes de la comunitat humana i de l’hàbitat que l’envolta perquè aquest fet, en ser-ne el minyó i la minyona receptors, i pensem una cosa: quan la llengua dóna a cada paraula el seu contingut conceptual és l’expressió del pensament i, al seu torn, el pensament es va madurant a través dels pensaments adquirits per la llengua, per tant, l’estructura del pensament, la manera de pensar, la dóna la llengua. I això ens ho deia un gran filòsof, com era Jaume Balmes. 

He parlat d’un llenguatge exterior i he dit que era un mitjà per a comunicar-se. Però hi ha altres funcions com la d’influir en el comportament dels altres individus. És la nostra tasca d’educadors, és la nostra tasca de professors, és la nostra tasca d’ensenyants. Influir en el comportament dels individus, i per tant, possibilitar una cooperació social perquè educar és cooperar amb l’alumne a fer-lo un home feliç per al món, un home format, capaç d’estimar-lo també i de conèixer la seva pròpia realitat. Moltes vegades, d’una manera simple, es diu que la llengua només és un mitjà de comunicació, un vehicle per comunicar-se. I això no és pas creïble. Si la llengua forma part del pensament, si la llengua és tan important que ens fa ser com som , podem afirmar ràpidament i sense cap temeritat, que som com parlem. I, si volem fer una afirmació més gran encara, el minyons i minyones de l’Alguer han de ser algueresos i per ser algueresos han de conèixer la llengua d’Alguer. 

Paul Sauchard, un filòsof francès, psicolinguista molt reconegut, ens fa unes afirmacions molt contundents sobre aquest tema i jo aquí em permetré citar-ne tres o quatre. Diu Sauchard. El pensament de l’home és totalment tributari del llenguatge que ha après d’infant, de petit. El pensament fa el llenguatge tot fent-se per mitjà del llenguatge, i la forma més alta de pensament va fortament unida al llenguatge. Ara bé, considerem que l’home és capaç fisiològicament de parlar però aquesta capacitat, de parlar, és condicionada a ser un element d’un grup de parlants; d’altra manera no podria aprendre cap llengua i, si més no, veuria molt reduïda la seva capacitat. 

Hi ha un estudi fet per la Universitat de Rennes, un estudi molt interessant, fet per la facultat de psicologia i de medicina, en el qual es demostra que els pobles de llengua minoritzada, es a dir, els pobles la llengua natural dels quals ha estat marginada, ha estat apartada de l’oficialitat, de l’Escola, de l’Administració, i per tant queda reduïda al nucli just de casa, i a vegades a casa i tot no hi és, per la força de la llengua més forta de l’Estat. Aquests països de llengua minoritzada, diu aquest estudi, no produeixen, gairebé mai, pensadors profunds. Aquesta és la importància del llenguatge interior, aquesta és la importància de la frase. “Som com parlem”. 

Davant del món que ens arriba avui conformat per la unitat Europea, per la formació d’Europa. Davant d’un món que va cap a la globalització, que ens demana i demana als nostres minyons i minyones, als nostres alumnes, els demana ser sensibles a moltes coses. Ser sensibles al plurilingüisme, ser sensibles a la pluriculturalitat, ser sensibles a la diversitat. Hem d’entendre i de convenir que abans que ser sensibles a tot això, el que han de ser els minyons i minyones de l’Alguer, és ser ells mateixos. Reforçar la seva identitat. Les minories culturals i lingüístiques no podem deixar passar per alt la gran oportunitat que ens ofereix Europa de ser ciutadans tal com som i no quedar engolits en una globalització híbrida que ens porta per llengua l’anglès del dòlar o que ens porti per llengua l’alemany de l’esquisidesa científica. Hem de ser, abans que res. Certament que valen més dues llengües que una, més valen tres que dues, i quatre que tres, però n’hi ha una, que ha de ser aquella que ens fa ser nosaltres mateixos. I per als ciutadans dels Països Catalans. I per als algueresos, la llengua que ens ha de fer a nosaltres mateixos, és, amb un gran esforç per part de tots, aquella que ens identifica com a parlants del català. Per tant ens cal configurar una educació que ens porti a les arrels, a les essències, de la llengua, de la història i de la cultura. Potser algú es pot preguntar. Quina utilitat té saber alguerès per als nostres minyons? Quina utilitat hi ha ? Per què serveix això? Molt bé, hi ha una sèrie d’elements, de factors, que citaré, que demostren que l’alguerès és d’una gran utilitat. N’hi ha uns que són intangibles, que no es toquen. Però també n’hi ha de tangibles, i els citarem. 

Primer que tot, la importància que els nens coneguin el català de l’Alguer, tots els nens, siguin els seus pares d’on siguin, perquè tots són ciutadans de la ciutat de l’Alguer, és importantíssim perquè vol dir que serveix per ser, serveix per identificar-se. Els diré una cosa, a Brussel·les, al restaurant que hi ha al costat de les oficines de la Comunitat Europea, jo estava dinant amb una gent i va venir un alguerès, i em va saludar en alguerès. I, em va dir, sort que tenim coneixement del català, vostè i jo, que ens podem entendre, si no hauríem de parlar en francès, em va dir; però no és el mateix perquè aquesta és la nostra. 

Serveix també la llengua per connectar amb l’entorn. Els nens de l’Alguer, quan no saben alguerès, no se’n adonen, i els pares tampoc; no es tracta aquí ara de fer cap retret a ningú, però són uns forasters a la seva ciutat. No poden connectar amb l’hàbitat. No poden connectar amb el missatge de les parets històriques, no poden escoltar el silenci de les pedres, perquè no els diuen res, no tenen el mitjà per arribar-hi. Encara més, el fet de sentir els avis que parlen alguerès, el fet de sentir els nens els pares que parlen alguerès entre ells, i ells no poder-hi participar, encara els fa més estranys en una societat que tendiria, si no s’hi posés remei, cap a la hibridesa. Per tant la formació del pensament dels nens de l’Alguer necessita l’alguerès perquè la llengua conforma el pensament. Però no tot resta en la utilitat de les coses intangibles, sinó que hi ha coses ben palpables. Vostès saben que hi ha deu milions de ciutadans que parlen català a Europa, vostès saben que hi ha més de cinc-cents mil funcionaris a qui s’exigeix el català per poder-ne ser i que qualsevol ciutadà d’Europa por anar a fer de funcionari, si sap català?, vostès saben que hi ha més de cent càtedres de català, amb professors auxiliars i lectors i auxiliars de conversa, que ho poden ser gràcies al coneixement del català? Fa pocs dies vaig ser a Gal·les, a Camarthen. Hi vaig trobar un alguerès que feia de lector en una universitat prop de Londres, és el fill de la casa Chesa. També serveix el català per promocionar-nos. També serveix, no és una cosa inútil. Vull remarcar que no hem de mirar l’interès material, ja n’hi ha prou de materialisme, en aquest món que ens estan construint, però, sapiguem que la formació, la formació en la llengua pròpia, també dóna possibilitats de poder adquirir feina, treball i sortir a treballar a fora. 

Bé. tots saben com a mestres que l’activitat lingüística del nen es perfecciona a l’Escola, en el nivell de material de quatre i cinc anys es treballa bàsicament el llenguatge en tots els seus vessants, llenguatge que globalitza totes les activitats. El nen comença la introducció a la lectura als sis anys i a través de la llengua fa el procés més important d’aprenentatge, que és el descobriment del món escrit. El llenguatge, avui dia, en els programes de les nostres escoles és “lingua”, ocupa un lloc preferent quant a la dedicació del treball dins l’horari dins l’escola maternal. S’explica que Alexandre Galí, gran pedagog de Catalunya, deia que l’Escola només ha de fer dues coses: ensenyar a llegir i escriure. Si els nois saben llegir i escriure bé, ho sabran tot. Podrà n tenir el camí obert per saber-ho tot. I aquí és bàsic citar també el filòsof espanyol Unamuno que deia: Les primeres engrunes no es paeixen. La primera informació que rep el nen no es digereix, queda per sempre. 

L’Escola de l’Alguer, evidentment, ha de començar un camí des del meu punt de vista modest, ha de començar un camí d’identificació, ha de començar un camí d’introducció de l’Alguerès i poder lligar realitat històrica i aprenentatge lingüístic. 

A Catalunya són de família espanyola, es a dir, la llengua que parlen a casa és l’espanyol.. Tots els habitants espanyols de Catalunya volen que els seus fills aprenguin català i ho volen per dues coses. Els volen catalans, perquè han nascut a Catalunya, i els volen que sàpiguen català perquè es poden obrir camí també més que si no en sabessin. 

I ara, la tercera part d’aquesta conferència, i l’última; entrarem de ple, després d’aquestes prèvies, en la llei de promoció i valorització de les llengües de Sardenya. Veiem que aquesta llei ens interessa de debò. Dels cinc títols que hi ha en aquesta llei, ens n’interessen dos, avui. El primer que parla de principis i finalitats i el quart que tracta concretament de l’ensenyament, parla de la integració de programes escolars, en l’àmbit de l’autonomia didàctica de l’Escola. Per què? Perquè la Llei permet realitzar això que acabem de comentar, per això m’he estès tant en la importància del valor educatiu del llenguatge, per això m’he estès tant a comentar què volen dir les Escoles d’Estiu, quina és la tradició pedagògica que les ha mogudes, perquè la Llei no solament permet endinsar-nos per aquest camí sinó que empara que es continuïn fent i poder crear aquesta renovació desitjada. Aquest caràcter de la Llei 26, de promoció i valorització, és de permissivitat. Hem de ser realistes, no és una Llei que obligui a res, és una Llei que ho deixa fer tot, però no obliga. És una Llei que desprès de dir que la Regió Autònoma Sarda assumeix com un bé principal la cultura i la llengua de Sardenya i immediatament al Títol 1, Article 4, ens diu, que tal com parla dels Sard també ho diu per la llengua i cultura de l’Alguer, pel Taverti i el dialecte Sasserès o Gal·lurès Es a dir, el que diu és: El que diem pel Sard, ho diem pel català de l’Alguer. (que és el que ens interessa) Immediatament, hem de passar de llarg perquè després parla de com s’organitzaran cursos universitaris, com es potenciaran projectes culturals. Però en canvi, en el títol quart, la Llei ja ens diu que l’Administració Regional posarà recursos, i això és molt important, perquè les lleis no ho solen dir. Totes les lleis parlen del que es pot fer, el que no es pot fer, però a l’hora dels recursos, es a dir, de la moneda, en parlen poc i aquesta Llei, curiosament, en parla. Posar recursos per a la formació dels professors i per a la formació escolàstica, es a dir, escolar dels alumnes i per l’Aggiornamento, com abans he dit dels professors. Aquesta Llei, per tant, obre les portes a tota una experimentació possible, i preveu que hi hagi un “observatori” , es a dir, una unitat d’assessorament de revisió d’aquelles propostes que es facin a l’Assessorato Regionale de la Cultura per tal de tirar endavant les expectatives d’ensenyament del català. 

Llengua i Cultura, jo crec que la Llei que hi ha al Senat de Roma serà molt més efectiva quan s’aprovi, perquè aquella sí que obliga. Aquesta permet. Aquella obliga. I aquella fins i tot obliga a modificar els programes, aquesta no. Aquesta et permet fer alguerès a l’Escola dintre l’àrea lingüística. És a dir, dintre de l’àrea de les llengües s’ha de fer un repartiment horari i incloure-hi l’alguerès i en el cas de la resta de Sardenya el Sard. Però no permet dir: hi haurà una matèria d’alguerès, no, hi haurà ensenyament d’alguerès, dintre de l’àrea lingüística, que és diferent. No permet dotar els programes i els horaris, concretament, sinó que s’ha d’introduir, dintre de l’àrea lingüística. Jo crec que aquesta Llei és un instrument que cal aprofitar, i que seria com un pecat històric, no fer-ho. Mai no hi havia hagut una porta tan ampla com aquesta per a l’alguerès a l’Escola. Tant per a la maternal, l’elemental, i la media, i Liceus. Pensant una mica, - i fa set anys que tinc la sort que els algueresos tenen la paciència d’acollir-me i de tractar mestres, professors i joves-, pensant, deia, quina proposta es podria fer, he pensat que seria bo que hi hagués una proposta conjunta d’introducció de l’alguerès a l’escola. Una proposta que el “Comune” hauria d’assumir en el sentit d’introduir, molt tímidament, si es vol, però introduir, l’alguerès a l’escola, una hora a la setmana. Per fer això, calen uns recursos i la Llei els ofereix i possibilita. La Llei Regional només demana que amb tres mesos d’antelació es presenti el projecte a l’Assessorato Regionale i que desprès sigui aprovat. Una vegada aprovat, al cap de tres mesos ha de ser aprovat, aleshores s’experimenta durant tres anys. I han de donar els resultats obtinguts. Per tant, en aquest marc, jo proposaria: 

Primer: que s’introduís l’alguerès a l’escola al màxim d’aules possible, una hora a la setmana: i aleshores, quins instruments tenim per fer-ho això?. Doncs, sí senyor, en tenim. Transitòriament, declarar idonis tots els mestres que saben parlar alguerès per ensenyar la llengua parlada. Transitòriament. 

Segon: Quan un mestre no sap alguerès, que no el sap parlar, poder disposar per a aquella aula d’un professor assistent exterior al centre que li pugui fer la classe. 

Desprès, un altre instrument, absolutament necessari, són els materials didàctics, llibres de text, propostes didàctiques, llibres de lectura, que això evidentment, ja he dit que existeix molta cosa, però que se’n hauria de fer més. I també un element imprescindible, que jo el poso com instrument, i potser no està ben col·locat com instrument, però sense el qual tampoc no es podria fer. Cal fer una acció pedagògica prop dels pares. Així com quan en una època concreta, l’escola a Catalunya, i a Itàlia em sembla que també, es va produir un rebuig a les llengües territorials, a les llengües com l’alguerès, l’escola deia no que no es parli alguerès que va contra l’aprenentatge de l’italià, no parleu espanyol que van malament de castellà, sense saber que com més català saben més espanyol saben i com més alguerès sàpiguen més italià sabran. Aquesta és la realitat que es constata en els estudis que estem fent, les grans proves que nosaltres tenim amb centenars de milers de nens catalans de parla castellana, és que com més català saben, més castellà saben. Bé, doncs, ara l’acció que cal és a la inversa. Ara l’Escola ha de sortir en defensa dels nostres nens. Dels nostres minyons i minyones. Ha de sortir en defensa del seu dret a saber alguerès, i per tant, ha de convèncer els pares que el millor que poden fer és que també sàpiguen alguerès. 

Segona fase: en un temps més endavant, caldrà introduir alguna matèria ensenyada en alguerès. Per què?, perquè una llengua que se sap i que no es fa servir es perd i no es consolida mai. Una llengua s’ha de fer servir, per tant, s’ha d’assegurar que el nen la pugui fer servir a l’escola com a primer pas. Una vegada s’aprèn, que és molt important, se sap la llengua que convé que s’utilitzi. 

Segona fase: Una àrea com a mínim, en alguerès. Bé, el tercer pas evidentment, seria pensar que hi ha per damunt de tot això un concepte superior que és el concepte d’Escola Algueresa, es a dir, tots els països del món, tots, els Governs siguin municipals, com en el cas de l’Alguer, perquè l’Alguer és una ciutat, siguin regionals, o estatals volen dir la seva en educació, volen dir la seva opinió sobre l’ensenyament, i convé molt que hi hagi un concepte superior que podem anomenar Escola Algueresa, que vol dir que de qualsevol nivell, maternal, elemental, media o superior, la ciutat de l’Alguer, sense sortir del marc del sistema educatiu, i dels programes italians, ha de saber quina educació vol per als seus nens, per als seus minyons i minyones, què seran els futurs algueresos a l’any 2000. Davant de l’any 2000 el gran repte de l’educació de l’Alguer és el concepte d’Escola Algueresa. Com ha de ser l’educació per als nois de l’Alguer a l’hora de la incorporació a Europa?, una educació perquè puguin ser ells mateixos, perquè no s’hagin d’avergonyir, ans al contrari, que estiguin orgullosos de tenir una llengua pròpia de la ciutat, i que aquesta els serveixi de base per obrir-se al món, estimar-lo i ajudar-lo a transformar. Aquesta és la llengua i la cultura vàlida, que ajudi a obrir-se al món amb una base sòlida d’arrelament. Moltes vegades diuen: no l’escolteu, aquest missatge, perquè és una mica radical el discurs que pugui haver-hi en aquest tema de la llengua territorial. Mentida. La radicalitat ve de l’arrel, de la “radice”, i vostès no veuran mai que un arbre fruiti pel soroll que fan les fulles. Un arbre fruita per la profunditat que tenen les arrels. I la profunditat de les arrels, en l’home, és la seva societat. És la seva identitat. I aquests són, com he dit abans, els que donen, als països que els saben arrelar, pensadors profunds, i figures de primera línia. 

Jo crec que aquest Llei encara permetria un pas més, potser una mica atrevit, potser una mica agosarat, crec que aquesta Llei permet que en un dia no llunyà, aquí a l’Alguer es pugui començar a pensar que es fa necessari que hi hagi alguna escola maternale, alguna escola elemental que, com un projecte experimental, de caràcter europeu, pugui tenir per llengua base d’aprenentatge i d’educació el català de l’Alguer; que pugui tenir l’italià com a llengua comuna de l’Estat i pugui tenir l’anglès com a llengua de relació europea. Una Escola en la qual els infants, des de la primera edat, minyons i minyones, tinguin l’alguerès com a llengua, com un tronc de referència lingüístic i puguin construir el plurilingüisme que és on em d’anar avui dia, superant la situació del bilingüisme. En això poden existir dues propostes. Una en la qual, a l’escola de l’Alguer en general, hi ha presència de la llengua i la cultura. Tímidament començant amb un primer pas d’una hora, però que en poden ser dues en un futur, en temps a venir, però sobre tot que els nens tinguin coneixement d’aquesta llengua del seu poble. Una segona proposta seria, per aquells pares que ho volguessin, que aquesta escola algueresa, que podríem anomenar Escola Algueresa-Projecte Europeu en Alguerès, Italià i Anglès, es pugui fer realitat. I jo ho desitjo i espero que vostès com ensenyants ens ajudin a realitzar-la. 

Gràcies. 

Joaquim Arenas i Sampera 

Cap del Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC) 

jarenas@pie.xtec.es