Conferència Inaugural de la IV Escola d'Estiu de L'Alguer 1997

Prof. Dr. Eduard Blasco i Ferrer

Universitat de Càller. Càtedra de Història de la llengua italiana

0 Propòsits

La tasca que m'ha estat assenyada enguany — i que he decidit d'acceptar per tal com m'ha estat demanada per un amic — no és gaire fàcil. Tan bon punt escometem l'anàlisi i la descripció d'allò que anomenem l'estàndard, ens adonem que la fesomia d'aqueixa entitat és esborradissa, polièdrica, mudancera en el temps i en l'espai. I la susdita comesa s'esdevé encara més greu quan comparem, amb una òptica no pas lingüística sinó més aviat sociolingüística, l'utòpic estàndard amb les realitats regionals o locals, amb l'ús amb majúscula com volia en Manzoni, es a dir el tirà, el mestre de la llengua, la llengua sencera. Voldria, per consegüent, insistir del primer moment ençà sobre el fet, que l'intent d'aquesta relació és cenyidament il.lustratiu, explicatiu, hitòric, si voleu també propositiu, però que em mostro bon xic reticent a introduïr-hi formulacions apodíctiques o estratègiques en allò que pertoca la politica lingüística actual catalan o algueresa.

1 Què és l'estàndard?

Encetem el tema amb la discussió sobre el terme estàndard, vocable prou enigmàtic, que la gent decodifica d'esma sense copsar-ne plenament els significats més funcionals, amb llengua oficial. Apropem-nos a aquesta temàtica amb tot un seguit de conceptes-clau que podem classificar dins dos tipus sobresortints: conceptes de caire estructural o intrínsec i conceptes socio-culturals o extrínsecs. Les etiquetes de què em serveixo no són pas, naturalment, meves, sinó que han estat consignades a la lingüística per mant estudiós europeu o americà; jo em limito ací a reportar-les sintèticament. Per afavorir la comprensió del termes integraré l'exposició de les dades amb citacions i exemples europeus. Estàndard equival, des d'un punt de vista intrínsec, a:

- llengua comuna, parlada i escrita. El concepte de llengua comuna (common language, lingua comune) recolza sobre la noció, força ambigua, d'identitat de grup, de comunitat històrica compacta, dins la qual s'ha imposat amb el temps un mitjà de comunicació unànimement sentit com a distintiu. L'adjectiu comú, com he insinuat suara, remet alhora a difós pertot arreu, d'ús normal en qualsevol circumstància i també a no gaire complicat, no pas selectiu. En alemany, per exemple, si agafem el terme que tradueix llengua comuna, val a dir Gemeinsprache, trobem que correspon si fa no fa a Umgangssprache, és a dir a llengua de la conversa, llengua familiar i fins i tot col.loquial. El caràcter intrínsec que escau al mot comú es queda palesat per la seva accessibilitat a tots els parlants de la comunitat. Ben semblant, encara que no idèntic, és la significació que a Itàlia han atorgat a lingua dell'uso medio Francesco Sabatini i d'altres, un compromís de llengua parlada i escrita de màxima freqüència dins la comunitat panitaliana.

Un segon criteri identificatiu pertoca a la literatura:

- llengua estàndard és llengua literària, ben representada en el decurs dels segles dins textos de tota mena. Es tracta, ben entès, del resultat d'un procès cultural i històric que confereix a una llengua rica en documentació escrita el rol que escau a un mitjà oficial de comunicació i per damunt de tot de transmissió de lleis, hàbits, regulaments i normes socials consuetudinàries. Els alemanys han identificat prou bé la Literatursprache amb la Hochsprache o llengua alta, oficial, per tal com els més insignes escriptors dels textos literaris dels darrers segles, de Lutero ençà, han emprat un tipus de llengua uniforme i han establert d'aquesta manera una norma oficial. També a Catalunya, com sabeu, gran còpia de documents literaris i, allò que és més important com veurem tot seguit, administratius, va quedar fixada en la llengua nacional, contribuint d'una banda a afaiçonar la futura norma literària i per altra banda a afermar pertot els costums catalans. I de fet sabem que els Costums de Tortosa o els Furs de València o el Coeterum de Barcelona i bon nombre d'altres documents foren exportats a totes les colònies del Mediterrani, consolidant l'equivalència entre llengua dels documents i llengua catalana nacional i oficial. Un concepte radicalment diferent, i que inclou nombroses accepcions, és el de llengua normalitzada. Reparem, d'antuvi, que normatiu, normalitzar, normal, són termes que s'han enfilat dins el nostre vocabulari quotidià, baldament s'haguessin de primer de col.locar-los dins els marcs justos. Assagem de definir allò que hom entèn normalment (sit venia verbo) per normalització. Abans que res, normalitzar una llengua significa convertir-la en una llengua invariant, anorreant-ne la variació natural que hi batega per sota. Una llengua, com ja volia Dant Alighieri dins De Vulgari Eloquentia, immudable en el temps i en l'espai. Segonament, normalitzar significa elaborar i difondre un conjunt de regles vàlides per tota la comunitat. Tercer, una llengua normalitzada és aqueixa llengua que permet de pujar de graó dins l'escala social, i pertant una llengua que gaudeix de prestigi. Voldria cridar l'atenció, en passant, sobre el fet que hem al.ludit a punts que no són emblemàticament lingüístics, com ara el prestigi, però que depenen directament de fets lingüístics, per exemple del grau d'elaboració interna i de difusió de la norma. Abans de cloure aquest apartat em lleu recordar que un punt cabdal de variació o invariació de la norma pertoca a la grafia, i que els conceptes reunits dalt es poden conjuminar per definir més correctament llur col.locació dins la consciència de norma comuna quan toquem la grafia. Es exactament allò que ha passat tot recentment a França i Alemània. La norma ortogràfica francesa tradicional pugna per sobreviure dins una comunitat on la llengua parlada difereix granment de la llengua escrita, i on són pas casos escadussers els dels qui no saben ecriure correctament el francès per mor de l'enorme distància existent entre parlat i escrit. A Alemània no s'ha esmolat encara la polèmica que ha encetat la decisió del Govern — ensems amb els governs austríac i suís — de modernitzar la grafia, és a dir de canviar algunes regles tradicionals de l'escritura. Arran d'aquesta decisió alguns intel.lectuals, i assenyaladament els escriptors, han decidit de mantenir la grafia prestigiosa de la literatura tradicional, la única que versemblantment titllava llur identitat cultural més pregona. Però no descurem pas l'aspecte sociolingüístic d'aquests fenòmens: l'afavoriment d'una puja social per l'efecte d'una norma estable i prestigiosa és quelcom que les classes socials més febles sostenen amb força, et pour cause! Cerquem una síntesi provisional. Estàndard és una llengua amb norma comuna, històrica, literària, invariable, prestigiosa, fruïda tant en l'ús privat que en l'ús públic, i afavoridora de milloraments socio-econòmics. La llengua catalana posseeix alhora totes aquestes condicions, i per això l'anomenem estàndard. Voldria ara detenir la nostra atenció sobre la complexitat de lligams existents entre l'estàndard i la variació, pouant els meus exemples de les llengües romàniques i germàniques. Els reflexos de la variació dins o sota l'estàndard es poden compendre més eficaçment analitzant els intents de llur representació gràfica.

2 Estàndard i variació

No hi ha cap llengua natural sense variació, ans al contrari, la manca de variació és — com han subratllat els sociolingüistes, com ara Labov — el fruit d'una patologia lingüística o el senyal que es tracta d'una llengua artificial (com l'esperant) o morta (com el llatí). Vegeu ara, emperò, quines són les modalitats principals de la variació lingüística. Afegim d'entrada, a més, que la situació normal de variació lingüística és alhora la conditio sine qua non del canvi lingüístic. Dit de manera més xiroia: quan una estructura canvia és perquè hi havia una situació jeràrquica de variació: a coexistia amb b, més tard sobrepujava b i per fi substituia b. El canvi lineal a que s'esdevé b és inexistent, cal introduir dins l'esquema epistemològic l'etapa intermèdia dins la qual a i b coexistien amb valors i funcions diferencials. La primera variació, la més vistosa, és la diatòpica. Diatopia (del grec diá + tópos: a través de l'espai) pot correspondre a dues realitats diferents. La diatopia primària abraça les diferències entre dialectes o varietats locals mínimes. La diatopia secundària s'ocupa de nivells superiors, val a dir de les interferències que surten quan entren en contacte els dialectes amb la llengua oficial, contactes i interferències dels quals s'engendren noves entitats, que anomenem llengües regionals o koinai. Els temes que interessen aquestes dues varietats sota l'estàndard són múltiples: voldria aturar-me ací des d'un punt de vista estrictament explicatiu sobre la problemàtica, que reprendré més endavant, de l'escritura. Tothom sap que el dialecte natural primari és un concepte reblert d'accepcions annexes. El dialecte és el mitjà primari de comunicació, d'expressió, i a més el sistema més natural de mantenir compacta una comunitat i de dotar-la de la necessària identitat de grup. Tot això emmena a la conseqüència que bona part dels dialectes amb sòlides arrels històriques es trobin reflectits en escrits més o meny elaborats. Enfront l'estàndard són diversos els problemes que aquesta necessitat, alguns cops urgència, crea en el si de la comunitat. De l'urgència d'establir però una grafia estàndard, que malgrat la seva uniformitat i el fet que amagui les solucions dels sengles parlars s'adveri l'únic camí viable per a una representació comuna de la llengua, d'aquesta urgència va parlar, amb argumentacions força assaonades, Pompeu Fabra al seu discurs presidencial als Jocs Florals de Lleida de l'any 1915. En Fabra va posar de relleu el desgavell que imperava, en matèria ortogràfica, però no tan sols en aquesta, des de la Renaixença fins a començos de segle. Per a copsar aqueixa realitat aclaparadora bastaria recordar ací que mots freqüentíssims com on havien estat escrits contemporaniàment en vint formes distintes. Em complau citar-vos breument ara les frases amb què Fabra remarcaria més tard la necessitat de recórrer a una solució ideal. Deia Fabra: «No volien compendre que mentre el català fos una llengua sense una ortografia unificada i sense un lèxic i una gramàtica fixats, no es podia implantar a les escoles, ni podia esperar als usos oficials, i es trobava en condicions aclaparadores d'inferioritat en la seva lluita amb la llengua castellana». Tornarem un segon cop sobre la possibilitat de reflectir dins l'ortografia algunes característiques regionals o àdhuc locals, però cal subratllar fins d'ara que la tria d'aitals característiques ha de ser molt migrada, i per damunt de tot oficialitzada, és a dir reconeguda per tota la comunitat de parlants catalans. En cas contrari, la introducció dins un text de variants diatòpiques primàries pot aspirar únicament a una representació antropològica i dialectològica del parlar local, sense cap possibilitat ulterior de desenvolupament. Al text fotocopiat n. 1 podem llegir una transcripció gràfica aproximativa (no és pas fonètica!) d'un parlar de la Franja oriental d'Aragó, és a dir de les comarques catalanes de l'Alta i Baixa Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya. Tan sols una remarca crítica. Una transcripció com aquesta, si per una banda reflecteix els fets més característics del vocabulari o de la gramàtica (i colpeix, entre altres paral.lelismes amb l'alguerès, l'imperfet en -eva, -iva), per l'altra no aconsegueix una fidelitat total, puix que característiques fonamentals de la fonètica no hi troben cap expressió (exs.: la palatalització de la bl: bllat, o la th de platha, com en aragonès). Dons una vàlua molt restringida, com he dit suara.

Diatopia I

L'altra festa que veniva, la maior, la févan enta Sant Llorenç, el deu d'Agost però resultava que ací estàvan tots treballant, replegant herba, segant blat [bllat]...Ara blat no n'hi ha. I van dir: haurem de canviar-la perquè això no pot ser. Els peons al campo segant i naltres a la plaça [pllatha]. Las moças [mothas] estàvan a la plaça però de maitino tenivan que anar a lligar el blat que évan segat. Veniva mal.

(Contalles. Així parlem a les comarques de la Franja, de Teresa Claramunt i Adell, Diputación de Aragón, Pa de Casa 1, 1985: 26)

Diversament s'escau amb la diatopia secundària. En aquest cas el resultat és la fusió de més d'un parlar dins una koinè que té l'aspecte d'una segona llengua oficial. Les més vegades el dialecte que ha rebut les aportacions d'altres parlars és sociolingüísticament el dialecte de major prestigi, o sia el dialecte urbà o de la capital, el qual pot adoptar d'aquesta manera trets de la llengua literària que en l'ús comú urbà han quedat ermorteïts. A més a més, dins una situació normal de diglòssia amb/sense bilingüisme, val a dir de contacte amb una segona llengua estàndard (penso en l'espanyol-castellà), la koinè s'afaiçona nodrint-se d'elements exògens. La diferència respecte dels primers elements provinent de subdialectes de la mateixa llengua, és cabdal: les noves unitats es perfilen com poc genuïnes, per ço com s'han engendrat dins un tipus lingüístic ben divergent. Nogensmenys, la tradició literària catalana ha concedit sempre plena ciutadania a aquestes variants, reduint amb tot l'inventari de possibilitats de Fabra ençà a pocs trets distintius. Heus ací dos exemples separats d'aquestes solucions. El primer vol representar allò que ha estat i continua essent la koinè barcelonina, representada excel.lentment per Santiago Russinyol a les darreries del segle passat: una mescla de trets fonètics, gramaticals i lexicals genuins urbans (mitja, bojos pronunciats mitxa, botxos; canvia amb pronunciació que traeix el deix ciutadà; poguer, sapiguer en comptes de poder, saber), als quals s'afegeixen importacions castellanes (lo enlloc de el; -o final, escapçada en català però ben vitenca en barceloní: quintos, gasto, pico; preferències lexicals menys catalanes: buscar en comptes de cercar, i tot un enfilall de castellanismes: ho sento per em reca, em sap greu i tants d'altres).

Diatopia II

Aquest senyor Josep Forment, feia vint anys que hi anava dematí i tarde a la casa. Era un home de mitja edat, també retirat del negoci, serio, i sempre vestit de levites: quan feia calor, en portava una; a mig temps dugues; a l'hivern totes les que tenia. Ell no portava altres prendes...i seia sempre al mateix lloc, una hora justa havent dinat, i un'altra després de sopar, com qui pren dos bany d'assiento [...] Les tres Maries al entrar van fer tres xiscles a la una, com si'ls hi haguessin trepitxat tres potes. La senyora del primer pis, encare que no havia anat veient fer, va quedar tan admirada que no va trovar paraula per dir. El senyor Forment, lo de sempre: que inauguraven en bon dia. I en tocant al senyor Esteve, va dir lo de sempre i am torna: Qu'en Ramon s'havia alocat...Va baixar la mare amb un farcell, que hi anava l'Estevet a dintre, i aixis qu'el va tenir al devant, el senyor Esteve li va dir: Tens tres mesos; tens un trimestre de ser al món. D'avui a un any d'aquesta fecha, tindràs un any i tres mesos [...]

(L'Auca del senyor Esteve, de Santiago Russinyol, Barcelona, Surco, 1946: 17 e 35)

El segon exemple és molt diferent. Prové del pròleg d'un llibre que ha fet història, la llengua dels valencians, fruit madur del filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner. Els trets valencians que hi trobareu són normals pertot arreu dins la regió valenciana, i a més han quedat oficialitzats per l'empenta que els hi ha donat la secció valenciana dell'Institut d'Estudis Catalans. Colpeix ara la uniformitat que domina el text, el qual s'allunya del català estàndard central tan sols per una tria molt limitada d'aspectes morfosintàctics i lexicals (i d'altres es podrien adduïr ad libitum sense alterar aquesta impressió d'anivellament i regularitat generals). Tornaré de seguida sobre aquest aspecte intentant d'afinar més prim el tema de la co-oficialitat de koinai estàndards. Ara m'apresso a dir que si bé la coexistència de geosinònims — o sia de variants equifuncionals provinents de diferents regions lingüístiques — és un fet comú a totes les llengües modernes (pensem només, com a exemples clarificadors, en: al. mer. heuer enfront dieses Jahr 'enguany'-'aquest any'; it. popone - melone, anguria - cocomero, pigione - affitto; dins el camp de la morfologia resalta la diferència diatòpica, en anglès, entre formes perifràstiques i sintètiques del perfet: I went/I've gone i fins i tot I gone, i així mateix en francès parlat: j'ai fait i el nou j'ai eu fait), en el món lingüístic i cultural català aquesta coexistència assoleix un caire de magnitud i democràcia absolutes. Balear, valencià i català del Principat es distingeixen certament per llur fisionomia principalment gramatical i lexical (ex. paradigmàtic: aviat - prest - enjorn), i confereixen a aquesta llengua menys difosa (lesser used language) un caràcter molt democràtic.

Diatopia II normalitzada

Em féu goig la proposició i em posí ràpidament a la feina...Si faç retret de tot això, no és pas que considere aquell llibretet com un pecvat de joventut. Ben al contrari, en rellegir-lo vaig veure que no em calia rectificar-hi res d'essencial, encare que sí introduir-hi prou retocs. Vint-i-cinc anys no passen debades, i aquests cinc quinquennis de guerres, tiranies i hipertròfia tècnica han estat massa agitats i han fet que la joventut d'ara siga ben diferent de la d'aleshores.

(La llengua dels valencians, de Manuel Sanchis Guarner, València; Climent, 1985, Pròleg)

Passem a una segona variació molt més subtil i malauradament encara poc fressada pels estudiosos: la diafasia (diá 'a través' i phásis 'expressió'): els segments que forgen un continuum, i que anomenem registres o estils (com estimen més els anglesos, encara que aquest segon terme em sembla malaguanyat). Hi ha formes i usos lingüístics que s'escauen més a situacions informals, estructures que podem titllar de col.loquials o familiars i que sovintegen entre els més joves. No és gens colpidor el fet que bona part de la narrativa moderna es valgui de registres col.loquials per acrèixer el to expressiu o la intimitat del diàleg. Es important fer notar que la diafasia marcada com a col.loquial abraça sovint mots força freqüents dins el parlar espontani, però poc usats dins la literatura tradicional. Abans de presentar-vos-en un exemple paradigmàtic, tret d'una obra del sortós Quim Monzó, voldria apuntar la possibilitat de codificar com a estructures col.loquials les variants diatòpiques primàries. Això vol dir només, que un dialecte com l'alguerès podria servir-se d'un registre baix que coincidiria pel que fa a l'escritura, amb la seva caracterització més genuïna i espontània, i en un segon moment, per a usos oficials, públics i intercatalans, servir-se de la grafia catalana estàndrad i del lèxic pancatalà, tret de poques idiosincràsies dignes d'ésser servades. Tot això perquè, com veurem de seguida, les formes més familiars són aquelles que corresponen a la parla diària, a cops a estructures ben documentades des dels documents més reculats de la nostra història literària, però anatematizades per la norma culta estàndard. N'es un exemple representatiu l'us del relatiu omnibus, que ja Fabra considerava col.loquial i que d'altres gramàtics (Ullastre, Grandia) sentiren com natural: una casa que hi viu molta gent en comptes de en la qual; la noia que t'en vaig parlar, en comptes de de la qual. Reparem només que aquest tipus queda ben representat en l'auca de Russinyol, confirmant la seva vitalitat en el barceloní familiar d'un segle enrera: un (cotxe) que hi capiguem tots plegats ('dins el qual'); aquell que no en donaríeu dos quartos ('per al qual no donaríeu dos cèntims'); t'ho diu un vell que ja no n'hi queden ('com al qual'), i que si continuéssim la nostra recerca diacrònica, descobriríem que aquesta construcció més senzilla s'havia insinuat fins i tot dins l'obra d'Ausiàs March: cell ('aquell') Texion que el buitre ('voltor') el menja el fetge 'al qual'.

Diafasia

Trucaren a la porta: un barbamec venia de part del del bar a reparar l'escalfador. En Pol li mostrà no solament l'escalfador, sinó tota la gamma d'andròmines que calia reparar; i els radiadors: un per un. Perdé massa temps en les explicacions. Se n'andonà en abocar el jambalaia: s'havia agafat al fons de la cassola, i el que en pogué treure era una pasta monocorde, emparentada amb qualsevol cosa menys amb la gastronomia...en despertar-se, ella ja no hi era. Tan sols una nota: et trucaré, petons. [pencar, murri etc.] (Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, Barcelona, Quaderns Crema, 1995: 29 e 36]

Una tercera variació s'anomena diastràtica, és a dir interessa els lligams entre nivell socio-cultural i competència lingüística. Aquest cop la distribució de les estructures destria netament el parlar cult del parlar xava o xarnego o dels argots típics de l'ús molt desmanegat del jovent de barriades populars. Es tracta fonamentalment d'un llenguatge fortament barrejat i, tot plegat, poc adherent a la norma gramatical. Pensem només en l'estructura poc catalana al més infinitiu: al entrar jo, tots s'assegueren, en comptes de 'en entrar jo'. Cosiderem a més que hi ha un punt de contacte entre diatopia i diastratia, de manera que alguns trets dialectals primaris connoten el parlant que posseeix un nivell socio-cultural insuficient. Valer-se de la norma significa per tant abandonar alhora el dialecte nadiu i el desori lingüístic del parlar inculte. Així, el participi naixut, que s'engendra per analogia sobre el tipus més difós en -ut, es troba ben vitenc en bastants dialectes rurals i en el català semiculte o dels immigrants. I sigut per estat — i recordem-nos de l'italià antic suto per stato — s'ha arrelat ben pregonament dins la parla actual del barceloní descurat, superant la barrera diastràtica i afermant-se dins la diafasia. La darrera variació de què parlàvem abans es diu diamesia, de dia més méson 'mitjà, codi', i oposa la llengua escrita a la llengua parlada. Es tracta, emperò, d'una diferència doble. De primer, codi fònic i codi gràfic es distingeixen perquè el segon reflecteix només aproximadament el primer. I ací cal remarcar, per no permetre a algun hipercrític allò que popularment s'en diu cercar tres peus al gat i pendre el rave per les fulles, que cap llengua oficial reflecteix puntualment la fonètica del dialecte escollit com a representatiu de la norma gràfica. La Oxford Received Pronounciation o la Bühnensprache 'llengua del teatre alemana' ens ensenyen ben bé aquest estat de coses. I fenòmens com el betacisme o la iodització, que afecten llargues zones del català central, ajuden granment a copsar aquesta diferència i contribueixen a indicar-nos el camí que hem de fressar per assolir un equilibri total en allò que pertoca al problema de la grafia de l'alguerès. Si pronunciem ama, ont, calgut o pallar, caldrà escriure, seguint una norma comuna, amb, on, caigut i parlar, exactament com fa el barceloní que pronuncia formatxe, colzu, yo o anem-s'en però que transforma d'esma, si és un parlant cultivat, en l'escritura en formatge, colze, jo, aneu-vos-en. Una segona diferència que s'ha investigat darrerament pertany a l'àmbit de les seleccions d'estructures. Afavoriré la comprensió del mecanisme fornint-vos un exemple força transparent. Examinant la freqüència d'ús d'estructures com la següent, no tant sols en la llengua parlada sinó també a les novel.les més populars d'avui (per ex. de Capmany, Pedrolo o Monzó, principalment dins les parts on s'imita el llenguatge parlat), hom s'adona sense dificultat de la diversa caracterització de les estructures orals i escrites: normal en qualsevol registre espontani oral és p. ex.: a tothom li agrada; li ho deia a la Judit; fins i tot a un home li cal consell; per què t'en rius tant, dels homes? enfront les mateixes construccions amb pleonasme pronominal estalviat. Naturalment, la freqüència en els textos escrits descarta aquelles unitats, gramaticals o lexicals, que semblen, dins un contexte oral, d'un to culte i de presència ben esquifida, talment formes libràries del pes de quelcom (i l'exacte contrari, dins la diastratia, fóra algo), més tost per més aviat, ans i tota una xarxa de formes literàries.

3 Estàndard català i variació

Passo breument a esbossar el punt tres de les meves consideracions, empalmant les distincions assenyalades abans amb els fets històrics catalans. Deixaré de banda les qüestions relatives a la diafasia — que a parer meu està encara de bolquers pel que fa a la recerca de categories i classificacions — i a la diastratia — que ens emmenaria massa lluny per raó de la seva dependència de fets sociològics — i m'endinsarè en la problemàtica de la representativitat de la diamesia i de la diatopia dins la norma catalana. Comencem dient que abans de la reforma fabriana imperava a Catalunya un desgavell total en qüestions de diamesia. Tots els crítics de Fabra — n'assenyalaré sols, per raó de llur noms, Carles Riba i Antoni Badia i Margarit — estan d'acord en jutjar la reforma (cito les paraules d'en Riba): «una de les més nobles, folles empreses a què un poble...s'hagi mai llançat». Retinguem que amb noble Riba feia al.lusió al caire democràtic amb què Fabra treballà per a la codificació d'una llengua comuna, no pas literària, o com Fabra mateix solia dir: una llengua clara i apta, indefinidament disponible. Examinant de prop les normes ortogràfiques, gramaticals i lexicals de Fabra la impressió d'equilibri queda confermata de debò. En Fabra no cedeix gaire davant la temptació de conferir al barceloní, que ell fueteja sovint en esguard d'alguns vicis i corrupcions, en alguns casos escadussers de desviació provincial, el caràcter de guia única. I d'aquesta manera, concedint espai a solucions més generals de la llengua, estotjades en els parlars més arraconats o si més no rurals, ell assoleix una codificació acceptable i democràtica. La revifalla d'identitas regionals ofegades per segles amb la Decadència reprén una forta embranzida propagadora amb la discussió sobre la norma pancatalana. Ací Fabra és menys eclèctic, baldament esmerci els seus esforços per garantir a les diatopies no-centrals un mínim de representativitat. Nogensmenys, aquests esforços es limiten al lèxic, on en qualitat de geosinònims les varietats dialectals principals troben llur col.locació natural. Es tracta, tanmateix, d'una novetat important dins la lexicografia noucentista europea, com ha subratllat entre d'altres Germà Colon. Enlloc dins la Romània, llevat en part el cas de l'italià, trobarem tot un enfilall de vocables oficials, la qual procedència sigui tan variada. Un valencià podrà escollir el mot enjorn per definir el concepte que un mallorquí expressarà amb prest, un barceloní amb aviat i un lleidatà amb d'hora. Naturalment — i caldria dir sortosament! — Fabra no es va deixar arrossegar per l'enlluernament d'alguns sostenidors de la màxima pluralitat, car això significava al cap darrer minvar la futura unitat sociolingüística. Com Francesc de Borja Moll ha posat de relleu més tard amb un sol exemple balear, reprenent el tema de la diferenciació lingüística i sociolingüística del català, (cito): «Si feim a un habitant de cada illa aquesta pregunta: Vosaltres, quina llengua parlau?, en un gran percentatge de casos rebrem aquesta resposta: Noltros xerram mallorquí. Noltros rallam menorquí. Naltros parlam eivissenc. Ens trobam, doncs, no sols davant una insularitat geogràfica, determinada per la interferència de la mar, sinó també davant una insularitat fundada en la manca de consciència d'unitat social, política i cultural». Apressem-nos a dir que la consideració d'en Moll quuedà arrodonida pels avatars mateixos de la codificació en els països catalans. I això perquè en qüestió d'identitat la lingüística ha quedat sobrepujada per la política, i l'IEC no ha pogut que certificar amb la seva autoritat aquesta contradicció. Ningú no se sobtarà avui, em penso, si llegint un diari balear, valencià o rossellonès es topa amb tot un reguitzell de formes gramaticals peculiars. Reparem, amb tot, que essent per ventura la gramàtica un conjunt d'estructures ben definit, la caracterització lingüística que es desprèn d'aital disgregació no duu a cap greu resultat. Per a un català comú, el valencià cante, el balear o alguerès cant, el rossellonès canti no plantegen cap problema o susciten greus escrúpols. Les darreres normatives establertes per la secció valenciana de l'IEC han determinat quantitativament el nombre d'aquestes solucions regionalistes a si fa no fa una dotzena. N'esmentaré només els casos del demonstratiu est, eix, aquell, del possessiu la seua 'la seva' i del subjunctiu jo cantara, prenguera, que em semblen significatius. En baleàric cal només emprar l'article es, sa, tan típic del Mediterrani central, o inserir dins un text la desinència verbal de la primera persona del singular o del plural (cresc 'creixo', partesca 'parteixi', feim 'fem') per aconseguir un segell peculiar.

4 Estàndard i alguerès

Ha arribat el moment d'aturar la nostra atenció sobre allò que, seguint la pauta establerta suara, es pot dir de l'alguerès pel que fa a les varietats i al futur del dialecte. A diferència dels dialectes catalans hispànics, i amb la sola concordància evolutiva del rossellonès, l'alguerès ha trencat fa segles els lligams amb Catalunya, i això vol dir — traduint el procès històric en les consideracions adduïdes fins ara — que ha enriquit el seu cabal lèxic amb innovacions endògenes i exògenes, mantenint amb tot trets arcaïcs del català medieval, bon xic esmorteïts dins el territori continental. Saber destriar correctament aquestes tres deus significa alhora conèixer la densitat i la funcionalitat de la variació lingüística dins la comunitat algueresa i el seu sistema de comunicació. Començo amb els fets imputables a antigor i resistència. La varietat central sobre la qual recolza la llengua literària i estàndard — dos definicions que ja hem discutit — manté en la norma ortogràfica algunes oposicions que són tradicionals però que han quedat desdibuixades en el si del català central i urbà, talment la distinció, forta en alguerés, entre els sons bilabial i labiodental de p. ex. beure i veure . Aquesta situació general de paral.lelisme entre fets primerencs del català literari i hodierns del català lateral és repeteix a la morfosintaxi, amb l'esmena que dins aquest sector de la gramàtica no podem descartar in limine litis una acció d'enfortiment mitjançant el superstart italià o l'adstrat sard. És molt probable que la concordança del participi (ex.: aont ses tu m'han pultara), practicada sense excepcions a l'Alguer i avui mantinguda amb vitalitat sols en terres de València i Mallorca, representi un tret arcaïc. No agosarem en canvi a defensar sense dubtes la mateixa hipòtesi per l'ús dels auxiliars ésser i haver amb verbs intransitius i transitius per més que aquesta distinció hagi quedat arrelada en alguns recons del territori continental i baleàric (ex.: aont és anara, o istiu, la tua alligria?). Tan bon punt escometem l'anàlisi contrastiva, el sospit d'una interferència es fa palès, i això perquè italià i sard mantenen aital diferència, i fins que un estudi aprofundit d'arxiu non ens asseguri que hi ha hagut continuitat d'ençà de la conquesta fins avui, el dubte quedarà enlaire (i una frase consignada dins el Diccionari alguerès de Mossèn Sanna, jo era malalt i en el fratemps és morta la mama, acreix granment la impressió d'una interferència). Vegem ara, abans de cloure quest paràgraf comparatiu amb el lèxic, la interpretació que adquireixen les dades lingüístiques observades des d'una òptica variacional. La solució catalana estàndard es converteix automàticament en una solució diastrática o, si més no diafàsica alta: el parlant d'alguerès que empri una estructura de participi rígid o generalitzi l'ús de l'auxiliar haver es decantarà cap a un nivell socio-cultural o un registre elevat. L'efecte mateix quedarà assolit, en terres catalanes, per un parlant alguerès que utilitzi el futur dubitatiu com a mera eina de subordinació (quan ho sabràs), atès que a Catalunya la tendència a assenyalar la subordinació temporal mitjançant el futur clareja molt i molt ja d'ençà del segle XVI, i avui està desapareixent pertot arreu substituit pel mode aubjuntiu (quan ho sàpigues). Pel que fa a la diamesia, i cenyint-me a discutir molt breument el problema de la grafia, cal matisar les definicions entre els fenòmens endògens i exògens. Fóra important, sense dubte, escapçar la vocal final de la peimera persona singular del present, així com fan d'altres dialectes illencs, però em demano si aquesta consideració pot valer igualment per defensar la legitimitat de grafies com ara finses en comptes de fins (un cals del sard finas, finzas), o algua per aigua, craba per cabra (i per què no, aleshores, calgut per caigut o trende per tendre?). Em penso sèriament que fóra necessari establir una línia demarcativa concreta i sana, i esbrinar de bell antuvi si es tracta d'una pronunciació peculiar, com tant d'altres a la resta del domini català, o si es tracta d'una estructura fonamental per la gramàtica, i a més sense afinitat amb les arrels catalanes. Semblaria doncs molt més equilibrat incloure dins un diccionari alguerès formes estàndard pel lèxic (aigua, tendre) i formes peculiars per la morfosintaxi (cant, tona, de l'italià torna, sard torra en funció d'adverbi iteratiu). Quant al lèxic característic, el problema no s'hi posa, perquè com ja he dit abans les diferències pregones se situen al nivell de la sinonímia, i per tant un diccionari català de l'Alguer podria comptar amb tot el patrimoni històric heretat per tradició oral.

5 Conclusions

He encetat aquesta relació posant de manifest les dificultats dins el rètol d'estàndard. Per una banda l'estàndard és una utopia, per tal com se serveix exclusivament d'una tria representativa de fenòmens lingüística, en part esgotats en l'ús comú dels segles proppassats, o vitals únicament en pocs territoris de la comunitat. Per altra banda l'estàndard, en anorrear la variació lingüística genüina dels parlars autòctons engendra noves jerarquies, o sia codifica o recodifica els usos comuns i menys comuns i llur distribució segons els nivells socials, culturals o segons les circumstàncies. La imatge de l'estàndard que hem forjat pot semblar, a un primer cop d'ull, un mostre lingüístic, una mena d'esperanto sense guspira d'esperança. Però no és així. L'estàndard viu, es nodreix i es reviscola gràcies a la voluntat de la comunitat, mitjançant els esforços que esmercen a l'ensems administracions, escoles i comunitats o grups socials. I és ací on els dialectes participen més profundament al procès d'enfortiment de l'estàndard, pouant de la tradició local elements que poden enriquir la norma oficial, alterant la varietat vertical de l'estàndard amb usos privatius de cada zona. El futur de l'alguerés no es pot trobar fora de la norma catalana. Però això no vol pas dir que la fesomia algueresa es desnaturalitzi, això no pot pas significar el desdibuixament d'una evolució històrica particularíssima. La sort de l'alguerès depèn de la voluntat dels seus parlants, perquè cap llengua natural s'esborra per si mateixa, com reconegué amb mots assaonats el gran lingüista Joseph Vendryes en una llengua que els catalans entenen molt més fàcilment que els castellans: une langue meurt lorsqu'on n'éprouve plus le goût, le besoin, la volonté de la parler. C'est un fléchissement de la volonté ce qui provoque la mort. Une langue ne vit pas par elle-même.