Entitat social i política fundada a Barcelona l’any 1903 per un grup de dependents de comerç i d’oficines de tendència catalanista. Fou inscrita com a «entitat obrera», sobretot per a evitar els impostos. Admetia socis protectors (comerciants o industrials) per ajudar a les Escoles Mercantils Catalanes, depenents del CADCI —les assignatures eren impartides en català—.
La Secció de Propaganda, els primers anys de vida del Centre, seguí les directrius de la Lliga Regionalista. El CADCI participava en tots els actes patriòtics, cívics i esportius. Des del 1906 disposà d’un frontó i d’un gimnàs (on hom practicava la boxa i l’esgrima); el 1911 un grup d’associats constituí el Barcino Football Club, el 1912 instal.là una pista de patinatge, inicià els esports de neu, i adoptà l’escoltisme com a mètode formatiu del caràcter dels més joves.
El 1912 es fundà la revista Acció portaveu del CADCI. El 1917, quan l’Entitat tenia prop de 10.000 socis, el seu president Joan Puig Esteve, fou elegit regidor de Barcelona per la Lliga Regionalista. Des del 1920 l’expansió del CADCI motivà la fundació de filials a Sabadell, Reus, Terrassa, Girona, Lleida, etc. El 1921 fou fundada la Federació de Dependents de Catalunya, que tenia com a portaveu Lluita.
Pocs dies abans de la Dictadura de Primo de Rivera hi fou signat el pacte tripartit entre Galícia, Euskadi i Catalunya que hom coneix amb l’acrònim de Galeusca. El CADCI tenia llavors 20.000 socis actius i funcionaven plenament les seccions de Propaganda, Mutualisme, Esports, Organització i Treball i la Cooperativa de Consum.
La Dictadura clausurà l’Entitat, processà per separatistes els dirigents de la Secció de Propaganda i s’emparà de l’estatge social de la Rambla de Santa Mònica, on s’hi instal.là el Sindicato Libre. Aquest grup no aconseguí, però, apropiar-se de la Cooperativa de Consum i dels seus béns, però sí del local, que fou recuperat pel CADCI després de ser proclamada la República catalana el 14 d’abril de 1931. En aquell moment, el CADCI es decantà per la política d’Esquerra Republicana.
El president del Centre, Francesc Xavier Casals, fou nomenat conseller de Treball i d’Assistència Social (1932). Un grup de socis del Centre participà activament en els Fets del 6 d’octubre de 1934. El 1936 fou nomenat president del CADCI Pere Aznar, diputat a Corts pel Partit Català Proletari.
Durant la Guerra d’Agressió contra Catalunya (1936-1939) els socis del CADCI que no eren al front de Guerra aprovaren adherir la seva Secció Sindical a la UGT. Amb l’entrada a Barcelona de l’exèrcit espanyol colpista el 26 de gener de 1939, el CADCI fou clausurat i se li arrabassaren totes les seves propietats —des d’habitatges, camps d’esport, sòl edificable, comptes corrents, el fons de la Biblioteca fins als arxius— i el seu estatge social (on s’hi instal.là més tard el Frente de Juventudes) passà a l’exèrcit d’ocupació franquista.
D’aquest espoli realitzat com
a «botí de guerra», avui, 63 anys després,
res no ha estat retornat, malgrat les moltes peticions i demandes
realitzades des de la desaparició del dictador Franco
ençà.
«El CADCI és una entitat que
malgrat tots els esforços no ha aconseguit recuperar els béns
que injustament li foren arrabassats l’any 1939. El règim
instaurat en aquell funest període històric, aplicant
la Llei de Responsabilitats Polítiques arbitràriament
elaborada i interpretada per ell mateix, i ignorant absolutament el
Dret Civil català, es va apropiar el nostre local social de la
Rambla de Santa Mònica de Barcelona. Pretext: érem una
associació “desafecta” al Règim.»
«El CADCI és una institució quasi centenària,
que tingué un paper importantíssim en el conjunt de les
societats cíviques de Catalunya i que es distingí pel
seu catalanisme integrador, allunyat de tot partidisme i oportunisme
polític. Per això els seus estatuts exigien neutralitat
política als seus afiliats. Tant és així, i tant
arrelat està aquest sentiment catalanista a la nostra entitat
des dels seus inicis, que la Sala de Juntes de la Seu que ara
reivindiquem era presidida per quatre retrats escollits
simbòlicament: eren els de Pi i Maragall, Valentí
Almirall, el doctor Robert i mossèn Cinto Verdaguer. Retrats
que encarnen respectivament el federalisme, el catalanisme,
l’honestedat i el despreniment generós envers el món
dels desvalguts.»
Fragments extrets de:
El
CADCI, una associació per Catalunya i per a Catalunya