S'ha designat Corella com l'últim gran escriptor medieval de les lletres catalanes, però també pot considerar-se el primer escriptor "no medieval". Corella se situa en la llinda del renaixement per cronologia, per mentalitat i per estil: l'actitud humana i l'obra de Corella són l'encarnació de la crisi de l'esperit cavalleresc; les lluites guerreres han estat substituïdes per les amoroses, amb actituds humanistes. L'amor, ja no respon als usuals i gastats tòpics de l'amor cortès trobadoresc. Els esquemes han estat capgirats i amb ells, en gran part, el sistema de valors. Roís de Corella és lluny del misoginisme medievalitzant. Les dones prenen un paper destacadíssim en la ficció literària, i són tractades amb mentalitat moderna. Utilitza nombrosos elements autobiogràfics, sentimentals i referents al seu entorn social, i aplica als personatges una incipient tècnica d'anàlisi psicològica; però el què és realment innovador és el seu interès per emmarcar les seves obres en unes acurades escenografies: construides amb un llenguatge farcit d'imatges poètiques de gran plasticitat, i que fan pensar més d'una vegada en un esbós de pintura, tot i que mai són de to grandiloqüent, sinó sempre intimista i delicat.
En definitiva, la seva obra literària, per la diversitat dels temes i les tècniques emprades en escriure-la, exemplifica com cap altra els canvis profunds que es produiren en les lletres catalanes del segle XV. És el brillant epígon d'un llarg període de normalitat literària que podia haver estat el punt d'arrencada de la modernitat del barroc català, tot i que les circumstàncies històrico-culturals no ho permeteren. Tot i que Roís de Corella fou un autor d'èxit a la seva època, històricament ha quedat eclipsat per l'altre gran escriptor de Gandia contemporani a Corella: Ausiàs March, el gran clàssic medieval.
Malgrat la seva obra ha quedat oblidada, poetes com Salvador Espriu n´han reivindicat la laboriositat en la creació de les imatges, com en el segon vers de l'Oració a la Sacratíssima Verge, considerat pel poeta de Sinera com el vers més impressionant de la literatura catalana