Els darrers dies s'havia estès la impressió que érem molts menys que els darrers anys. I això servia per explicar l'atonia patent tant al campus com a moltes conferències i debats, però les cues del menjador a l'hora de sopar de dijous i el ple de gom a gom a l'Església de Cuixà per escoltar la Coral Polifònica de l'Alguer, relativitzen aquest element. Què passa doncs amb tota aquesta gent a l'hora dels debats o a la del lleure?
En el segon sentit, em limito a constatar la migradesa i la manca d'entusiasme de la majoria dels grups de noctàmbuls resistents, paral.lela a la de les ofertes lúdico-musicals que s'ofereixen a l'espai de bar. I en aquest sentit enguany si que és difícil assignar responsabilitats a l'organització... La imaginació al poder, dèiem anys fa anys. I ho practicàvem -diria- força més que ara.
Quant a la baixa evident de la participació i del clima dels debats, aquest és un altre discurs. No crec que l'UCE d'enguany hagi tancat la porta a ningú, però, tret d'excepcions, no ha encertat a posar sobre la taula els temes candents que podien suscitar més l'atenció i la polèmica entre el personal. Vet aquí, per exemple, olivera o garrofer, la difícil entesa de les esquerres catalanes; el drama dels genocidis actuals i la comunitat internacional, de Txetxènia al poble kurd; ètica i política: la posada en llibertat de Rodríguez Galindo i la negativa a entregar als jutges els papers del CESID; la cultura, parent pobre dels pressupostos públics; hola i adéu a l'estat del benestar; Primer i Tercer món, el 0,7% i l'onada d'emigració...
El mea culpa, però, l'hem d'entonar tots plegats. Aquests temes o altres, ni jo ni ningú tampoc no els devíem suggerir.