No són pocs els qui trobarien ridícul pintar sobre els murs
de les parets l'eslògan "llibertat". Nosaltres ho fèiem,
i ho recorde amb una miqueta de candor, perquè era el resultat d'una
adolescència riallera i ingènua, però també
d'una acció moral contra el règim d'un generalíssim
petit, rodanxó i sinistre. També els poetes van fer del clam
llibertat motiu de combatives inspiracions, fetes melodia sovint pels cantants,
i els filòsofs, i alguns predicadors i tutti quanti que tenien a
dir alguna cosa en el camp del pensament o de l'art.
Ara fa temps que ens hi hem acostumat, a les llibertats, i, com aquell qui
diu, hem abaitxat la guàrdia, hem confiat un exercici quotidià
i rabiosament individual a la còmoda, i gens compromesa, rutina de
la papereta dipositada al fons de l'urna democràtica. Fa l'efecte,
però, que la cíclica delegació s'ha convertit en pura
abdicació de les responsabilitats que, vulgues no vulgues, van lligades
als beneficis d'una condició social que mai no és natural
ni espontània.
El mes curiós de tot és que hem passat de la restricció
absoluta a la hipertròfia sense vores ètiques. N'hi ha que
es mostren preocupats per les llengües particulars que restringeixen
la "llibertat" de circulació per les nacions com Déu
mana, que són les que disposen d'estat; com n'hi ha qui, en nom de
la "llibertat" de premsa, evacuen ara i adés femtes polítiques
i odis ètnics de difícil eliminació mèdioambiental.
Convindria, doncs, no oblidar que tenir llibertat pateix d'una rebel·lia
contra la rutina, però també caldria evitar les perverses
seduccions d'unes parauletes que sonen la mar de bé en els pentagrames
vacus dels impostors de la comunicació: solidaritat, igualtat, justícia...
llibertat. Com a catalans, hi posaríem tants matisos!
