Amb l'aparició del cinema sonor, els realitzadors dels Països Catalans van utilitzar habitualment l'espanyol com a vehicle lingüístic i, encara que del 1929 al 1936 van ser freqüents els doblatges al català de cintes foranes, però la producció no va tenir res d'autòctona.
L'any 1935, amb la fundació per part de la Generalitat de Catalunya del Servei Cinematogràfic, es va establir un pla pedagògic, però la sublevació militar i la posterior guerra civil el van interrompre.
Un cop acabada la Guerra Civil i després d'una postguerra fílmicament poc interessant, es va obrir un període en el qual es van produir alguns llargme-tratges pseudohistòrics sobre temes catalans. El 1952, aprofitant el muntatge de La Passió d'Esparraguera, Iquino va realitzar Judes, primera pel.lícula parlada en català des de 1939.
Durant els anys cinquanta i seixanta apareixen directors de la talla de Lluís García Berlanga o Josep M. Forqué. El 1966 es va crear l'Escola de Barcelona preconitzada per Ricardo Muñoz Suay i que va englobar realitzadors com Jacint Esteva, Joaquim Jordà, Ricard Bofill, Carles Duran i Vicenç Aranda. El grup, de clares tendències avantguardistes, no va tenir continuïtat, però sí un pes específic important. A la dècada dels seixanta, un nombre il.limitat de films van aconseguir la sonorització en català. A partir dels anys setanta amb el canvi polític i la creació de noves condicions als Països Catalans, va variar essencialment el panorama del cinema català en diversos aspectes. Per una banda, el de la qualitat tècnica i per l'altra, la quantitat. Més tard, amb el traspàs de competències estatals als ens autonòmics es van crear arxius d'audiovisuals, filmoteques, premis i mostres de cinema.
Tot i amb això, actualment el món de la cinematografia no depèn tan sols del recolzament de les institucions públiques, ja que la prepotència en el mercat del cinema nordamericà fa que perilli fins i tot la indústria cinematogràfica dels estats més forts d'Europa. Per aquest motiu, plantejar-se actualment la creació d'una indústria cinematogràfica catalana que llenci un producte amb personalitat pròpia no é s res més que una utopia.
Aquest és un primer repte que se li planteja al cinema català. El debat que es farà avui en des-triarà els altres possibles.