Diari de Prada 1998.
Edició del dia 17 d'agost del 1998.
Entrevista amb Francesc Mercadé, informàtic
per ramon queralt
rq- Es considera un informàtic?
fm- En absolut, sóc una persona normal que té certes necessitats de fer ús de la informàtica.
rq- Els adeptes a la informàtica són gent casolana o això és un tòpic ruc?
fm- L'ordinador ajuda a fer una feina que, si resulta interessant, enganxa més a casa, però també és bo d'escampar la boira. Depén del que hom trobi o vulgui trobar en l'ordinador.
rq- A la gent de la informàtica li interessa la política?
FM- La informàtica no és un fi en si mateix, sinó un mitjà per fer coses tant variades com puguin ser per exemple la política.
rq- La informàtica avança encara ara vertiginosament o es va desaccelerant?
fm- Avança més i més. Cada vegada hi ha més gent formada, més gent que hi treballa, que hi busca solucions, i això vol dir més innovacions, més avenços, tant en maquinari com en programari. No és veu l'horitzó d'on pararà.
rq- Algú pot permetre's el luxe de no entendre-hi gens?
fm- No és desitjable. Talment la importància que té per un escriptor saber d'on és la fusta del seu llapis, ho haurà de ser en el futur saber d'informàtica. Nosaltres portem rellotge i veiem l'hora, però no ens és necessari saber com funciona. Saber d'informàtica per fer coses en l'ordinador serà menys i menys important perquè la interacció home-màquina serà quasi total (un gest, un mot, una ratlla en llapis).
rq- Família i informàtica són compatibles*?
fm- La informàtica serà un element més dels electrodomèstics de la llar.
rq- Sent respecte, admiració, rebuig o qualsevol altra sensació davant en gaits, Bill Gates?
fm- És una persona respectable.
rq- Treballar i moure's en Macintosh i en català és sacrificat o normal?
fm- És sacrificat perquè requereix demanar-lo a l'establiment. Ara bé, la responsabilitat és molt de l'usuari. Si ja li està bé
rq- Es tronxa de riure: a)alguna vegada; b)bastant sovint; c)em costa.
fm- Abans més que ara.
rq- S'ha tirat mai d'un escenari?
fm- De moment, no.
La presència de l'occità a la UCE
Joan Becat, ICRECS, universitat de Perpinyà
Aquest any l'occità ha fet una entrada espectacular a l'uce de Prada. Occitània havia estat a l'uce des dels inicis, amb alguna conferència i el clàssic paral·lelisme entre situacions catalanes i occitanes, o amb la presència episòdica d'uns quants occitans destacats, com el fidel ucenc Peire Lagarde. El programa preveu un cicle Occitània i Països Catalans, que inclou la Val d'Aran, un col·loqui d'universitaris catalanistes i occitanistes i un dels debats de les 5. Serem doncs més informats i de primera mà. M'hi jugo un esmorzar de l'uce que podrem comprovar, rectificar o tirar a les escombraries les idees que teniem sobre la problemàtica occitana.
L'occità fa part del món sentimental, mític i ideològic dels nostres àmbits catalanistes, amb una barreja estranya: una gran dosi de curiositat, per exemple la moda dels càtars, una referència obligada als trobadors i una certa dosi de mala consciència-que compensen actituds al límit del paternalisme-quan pensem a l'occitanisme militant d'avui dia i al seu combat desesperat, en unes condicions materials i socials que no coneixen cap dels Països Catalans, ni en el pitjor dels casos.
Paral·lelament, a tot Occitània, el català i Catalunya són referents obligats, amb actituds i sentiments variats i contradictoris, també tot sovint irracionals o mítics. Diguem-ho ras i curt i que ningú no s'ofengui. Es veu Catalunya com un model polític i cultural, cosa que priva sovint de pensar en models propis adaptats a França. La situació del català fa molta enveja, tant per la pràctica lingüística, fins i tot a Catalunya Nord, com pel consens sobre la llengua, la seva norma i la seva relació amb les variants dialectals. També es voldria una acadèmia sòlida i acceptada com l'Institut d'Estudis Catalans.
Cal dir que, pel que fa a la norma, l'occità ho té molt malament: la norma pensada per ser comuna no és acceptada arreu del territori. A més d'aquesta-la de l'Alibert-, la bona però presentada com la llenguadociana, hi ha les normes dissidents del gascó i del provençal, per no parlar d'unes quantes altres menors o locals. Per acabar d'arrodonir-ho, es va crear fa poc una quarta norma per una part del gascó, estrictament pensada per una situació local, l'aranès. Això vol dir que l'esplèndid material editat a Catalunya i el suplement de l'Avui no són cap ajuda per la pedagogia de l'occità a França. Fins i tot afageixen confusió. És com si a Catalunya Nord haguéssim triat una norma específica ja que som a l'Estat francès, amb influències occitanes i franceses (per l'Aran, a l'Estat espanyol amb penetració del català i del castellà), amb el pretext que tenim girs i una part del lèxic específics. No s'ha fet aquí i no calia fer-ho per l'occità.
Ara bé, potser el consens lingüístic
vindrà del Consell Occità que s'acaba de crear i del món
universitari, que fins ara no ha jugat prou el paper d'autoritat acadèmica
i de guia que li pertoca dins la societat. Però veig pujar una nova
generació de linguistes i universitaris occitans, amb moltes ganes
de fer coses junts. En tindrem uns quants amb nosaltres els propers 19 i
20. Benvinguts siguin a Prada, i ànims!