Diari de Prada 1998.
Edició del dia 18 d'agost del 1998.
El rugbi a Catalunya-Nord
Pere Manzanares
Director de Ràdio Arrels
El rugbi ha arribat a la Catalunya del Nord a finals del segle passat. Ràpidament connectà amb la societat agrària d'aquella època i malgrat els canvis socials, econòmics i de població, aquest esport és sempre l'esport rei dels nord-catalans.
Perpinyà ha gaudit sempre d'un equip famós que ha aconseguit moltes vegades el títol de campió a l'Estat francès. L'últim fou el de 1955, però els anys 1977 i 1998 quedà finalista. Una multitud de pobles posseeixen també clubs acostumats a disputar finals en les categories respectives del campionat francès.
El Comitè del Rosselló afiliat a la Federació Francesa de Rugbi és un dels més petits, però un dels més rics en nombre de jugadors (5.129) i d'equips (47). Catalanitat i rugbi, curiosament, han fet sempre parella a casa nostra. Les banderes que fan onejar els seguidors quan acompanyen els jugadors fora del país no són mai del color de les samarretes o del club, sinó les quatre barres. A més, la usap ha escollit enguany l'Estaca com a himne i l'expectació que ha aixecat fa que des de la política, al món econòmic i a la societat civil, tothom hi combregui. Se la reconeix com una locomotora simbòlica capaç d'estirar tota la Catalunya del Nord endavant, de fer-la entrar en la modernitat. La usap, club centenari, a l'origen d'una relació excepcional entre un equip i el seu públic, ha esdevingut &laqno;l'orgull dels catalans». Per quan l'orgull de tots els catalans? Per quan un partit de la Copa d'Europa amb la usap en un estadi de Barcelona?
Entrevistra amb Biel Majoral
&laqno;Si no beses el seu sant, diuen que ets un radical»
per ramon queralt
rq- Això de Prada, us ve nou o us ve de lluny?
bm- A cantar-cançó feta a Mallorca, no cançó mallorquina-és la quarta vegada que venc. I he vengut moltes altres vegades com a participant. Penso que Prada és un referent.
rq- Com veieu avui dia el panorama de la música popular als ppcc?
bm- De fet, ara mateix la música popular és la que sona pels mitjans de comunicació, la música de consum massiu. La música tradicional no ho és gaire, de popular. Tret d'això, la música tradicional, diguem-li també popular, passa per un moment en què disposem d'informació extraordinària gràcies a gent, curiosament d'orígen urbà,en molts casos, que recull, que busca. Tanmateix, crec que encara no s'ha sabut captar l'aire que fa diferent la música de cada lloc. Hi ha un perill: buscar-li aires cèltics a una xeremia mallorquina, per exemple. Nosaltres som gent d'un ritme amb un punt més: l'amorós. I ens hem de sentir còmodes fent el que fem. Cal que siguem nosaltres mateixos.
rq- Sou capaç d'anticipar un retorn a la terra?
bm- No hi ha dubte que ja es dóna, i prova d'això és com la societat consumista i les empreses que ho han ensumat, han disfressat aquest fenomen amb el pretext ecologista. Es posen de moda els productes ecològics, quan realment una poma per a ser ecològica ha de tindre un corc. Quan aquesta facècia es superi sí que hi haurà un retorn autèntic, en el sentit que la gent entendrà que no podem agredir la terra de la manera que ho fem i també vol dir trobar-te bé on vius, perquè, vaja, retorn a la terra no és anar a envair terres i tenir tres o quatre segones residències. Aquí hi ha l'engany: turisme rural a Mallorca: un hotel a l'interior.
rq- Som a Mallorca. Veieu alguna manera d'integrar aquests 60.000 alemanys a la cultura del país?
bm- Cal fer entendre als mallorquins, amb l'esforç que calgui, que no s'ha de vendre la terra si no hi ha necessitat. Vendre innecessàriament és entrar en un món especulatiu, precisament el que promouen les nostres autoritats, que porta i portarà molt i molt males conseqüències. Quan una persona ven el patrimoni és que li han canviat la metalitat i els criteris culturals. A Alemanya, la terra és sentit de propietat, tancada. A Mallorca la terra és cultivar, estimar. Però són 300 anys de pedagogia malparida. Ens calen bons pedagogs.
rq- Biel Majoral ha estat un fenomen?
bm- Un fenomen físic: peso el mateix que quan tenia vint anys. I fenomen musical potser també per una cosa: en música tradicional el Disc d'Or seria a les tres mil còpies. El producte ha sortit perquè la gent m'ha fet cas, la gent ha agraït al Biel 25 anys de feina, d'anar pels pobles. I hi havia la portada d'en Miquel Barceló.
rq- I podem esperar un nou treball (no dic quan)?.
bm- Sí, cançons per a cantar en tinc per a tota una nit i més, i algunes d'aquestes, almenys tres o quatre, tinc una necessitat forta d'escampar-les.
rq- Què li diu la nit?
bm- Sóc una persona de cultura matriarcal i sempre he estat un gran vetllador. M´he passat hores i hores sota el cel. I li he demanat coses.
rq- &laqno;Si no beses el seu sant, diuen que ets un radical.» Fa ràbia, no?.
bm- És la lluita més immediata. El dia que
tota aquesta colla de pseudointel·lectuals i mercaders de la cultura
facin creure a tot el país que ells són la cultura catalana,
som morts. Per tant l'estratègia és: ni cas!