Diari de Prada 1998.
Edició del dia 20 d'agost del 1998.
Entrevista al President del Parlament de Catalunya, Joan Reventós.
&laqno;Catalunya és una nació, però no sóc nacionalista»
per Toni Civit
tc- Manuel Mas, alcalde de Mataró, va encunyar l'expressió &laqno;els fills de la immigració» per incorporar una sèrie de persones a les files del seu partit en les darreres eleccions municipals. Com respiren el catalanisme els fills de la immigració a Catalunya?
jr- Cada vegada millor.
tc- Quines diferències hi troba, vostè, entre nacionalisme i catalanisme?
jr- Jo sóc catalanista. No sóc nacionalista. Crec que Catalunya és una nació i defensaré la condició de Catalunya com a nació sempre, però no sóc nacionalista, sóc un catalanista.
tc- Quina és la referència territorial del catalanisme?
jr- Penso que, avui per avui, el catalanisme polític es troba a la Catalunya autònoma i el catalanisme del futur pot pensar en una àrea geogràfica més gran.
tc- Quines són les relacions actuals entre el Parlament de Catalunya i els Parlaments de les Illes Balears i del País Valencià?
jr- Molt poques, gairebé inexistents.
tc- I a què és degut això?
jr- A una extrordinària cautela mútua.
tc- Hi ha relacions, per altra banda, entre el Parlament de Catalunya i les institucions de la Catalunya del Nord?
jr- Alguna, la tenim, també, però més aviat folklòriques que polítiques. Passen sobretot per les relacions entre els partits.
tc- Seríeu partidari de l'existència d'alguna institució o organisme que reconegués d'alguna manera l'especificitat de les comarques de la Franja de Ponent?
jr- Perquè no?
tc- Potser és molt complicat, però com li sembla que es podria articular?
jr- Què vols dir amb &laqno;les Franges de Ponent»?
tc- Les comarques de la Llitera, la Ribagorça
jr- Les comarques de parla catalana de l'Aragó?
tc- Sí.
jr- Aquest és un problema que, en tot cas, qui l'ha d'expressar en primer lloc són els ciutadans de les comarques de la Franja de Ponent. Jo fa molt poc vaig ser a Fraga en una reunió de militants socialistes d'aquest zona i vaig quedar molt tocat per l'afirmació de la identitat, i a la vegada també per la seva afirmació com a catalanoparlants, però també per la seva consciència d'estar adscrits a la comunitat autònoma d'Aragó. Aquestes coses mentre siguin així cal respectar-les.
tc- Com a president del Parlament, què és allò que més l'ha satisfet durant el temps que ha presidit la cambra catalana?
jr- Un acte no parlamentari, però fet davant la porta del Parlament, acollint la presència de milers de nens i nenes, no solament de Barcelona, sinó de tota Catalunya, que donaven recolzament a la delegació de nens que arribaven de tot arreu del món per encaminar-se cap a Europa i protestar contra el treball infantil.
25 anys després del Manifest de Prada pel català com a llengua d'expressió científica.
per Enric Casassas i Simó
Ara fa vint-i-cinc anys, el règim franquista, ja caduc, tenia treballs per a reprimir una bullida d'inquietuds que ja es manifestava clarament. Entre aquestes inquietuds destaquem aquí les relatives al redreçament nacional de Catalunya, que incloïen la reivindicació de la llengua, de la qual s'aspirava a aconseguir la plenitud d'ús. Un sector en el qual s'havia d'intervenir, des d'aquest punt de vista, era el de l'ensenyament terciari i la recerca científica. Enfront d'un integrisme espanyol que en tantes ocasions havia declarat insensata la reclamació del dret a emprar el català per a ensenyar ciències tan "abstruses" com la termodinàmica o la química nuclear, s'havia de reclamar l'ensenyament en català per a la universitat catalana. Així, l'estiu de 1973, a la V edició de la UCE es realitzà un debat sobre tot això. Entre altres qïestions, s'hi tractà primàriament de la introducció del català a l'ensenyament superior, atesa l'aptitud global de la nostra llengua per a l'expressió científica. S'analitzà el pes de la mancança de llibres de text i de l'evolució terminològica de la llengua en els capítols més actuals de la ciència; se suggeriren mecanismes per corregir aquestes mancances. Es va debatre si la necessària reafirmació nacional col_lidia amb l'exigència de difusió internacional dels resultats de la recerca, la qual exigeix avui l'ús de l'anglès. Les conclusions del debat es plasmaren en un manifest, de títol El català, llengua d'expressió científica, conegut també com a Manifest de Prada, que signà un nombre important de científics i professionals dels Països Catalans, i que tingué una àmplia difusió.
Avui, a la XXX edició de la UCE, es fa un acte commemoratiu, l'interès del qual pot centrar-se en l'anàlisi que s'hi faci del camí recorregut, en el balanç entre allò que ja s'ha aconseguit i allò que encara exigeix de nosaltres vigilància, esforç i tremp. L'autonomia de les nostres universitats és precària, condicionada per unes normes centralistes que afecten tants aspectes de la seva vida que encara és difícil considerar-les universitats plenament catalanes d'una manera efectiva. La recerca no ha estat transferida, la política científica és la del govern central, els nostres projectes de recerca són avaluats al centre i finançats des del centre.
Mentre ens haguem de moure amb totes aquestes limitacions
i no aconseguim superar-les, es perpetua una situació de fet que
és injusta, un greuge fet als Països Catalans per uns Borbons
antics, reiteradament repetit i aprofundit des d'aleshores sota suposades
justificacions diverses i a partir d'interpretacions malèvoles de
totes les conjuntures.