Diari de Prada 1998.
Edició del dia 22 d'agost del 1998.
Entrevista amb Ramon Gual,
per Mireia Campabadal
mc- Tu que ets l'home de les mil tasques, ets polifacètic per obligació o per devoció?
rg- Polifacètic per obligació, és a dir, per a mantenir-me permanent i per devoció a sant Pere (Verdaguer).
mc- Quina és la recepta secreta per estar trenta anys a l'uce amb aquest bon humor?
rg- Ser de la Catalunya del Nord, de Codalet. I com que a la Catalunya del Nord només hi ha un Codalet, i com que de Codalet només hi sóc jo aquí, imagina't si hi ha molta gent amb bon humor a la Catalunya del Nord: només hi sóc jo, finalment (i a Codalet només hi haaa, hi haaa, hi haaa dos ases, un dels quals sempre està de bon humor!).
mc- Tothom diu que l'uce és un referent, a què es refereixen?
rg- S'han adonat que la gent que no ha passat per l'uce no són ningú i comences a ser alguna cosa a partir del moment en què has vingut un dia o dos (i, en veu baixa, &laqno;una o dues nits»).
mc- Quin és el lloc que més t'agrada de l'uce?
rg- La sortida, quan me'n vaig cap a casa.
mc- I què és el que més t'agrada fer a l'uce?
rg- Acompanyar algú a visitar el meu garatge.
mc- Saps tot el que passa a l'uce, com si fossis el porter?
rg- Home, el Porter és en Miquel, només n'hi ha un.
mc- Jo he dit &laqno;el porter», amb minúscules.
rg- No sabia que el porter/Porter les tingués minúscules.
mc- Les sigles rg inspiren confiança a la gent?
rg- A l'Estat francès són els Renseignements Généraux, és la policia (per tant, a l'uce ja podeu pensar el que sóc i què faig).
mc- Goses definir-te?
rg- Definir-me? Jo sóc anarquista d'esquerra i emmerdo a tothom.
mc- De quin partit de la Catalunya del Nord et sents més proper?
rg- Del meu. L'únic partit en aquest món, el meu. I tots els altres són tots, tots afiliats a un partit que es diu fdp-els Fills de Puta (i tots es barallen per ser-ne el cap de fila-la llista extensiva és publicada cada dia al diari L'Independant).
mc- Creus que és possible dur a terme projectes col·lectius essent individualista?
rg- És clar que sí. Quan és que les coses funcionen millor? Quan els individus tenen un cul actiu-sobretot les dones.
mc- T'agrada remenar les cireres? Ets candidat a res?
rg- No m'agrada remenar les cireres; m'agrada més aviat que me les remenin. No he sigut mai president de res, no sóc candidat a res Jo només crec en l'individu.
Sobre Josep Sunyol
Toni Strubell i Trueta, vicepresident de l'associació Amics de Josep Sunyol
Des del punt de vista científic, el centenari de Josep Sunyol i Garriga (Barcelona 1898 Guadarrama 1936) ens presenta un cas idoni per reflexionar sobre la capacitat dels catalans per crear-se un imaginari col·lectiu, funció que dominen bé tots els Estats-nació.
En aquest sentit, el fet que la figura de Sunyol hagi romàs en la ignorància tants anys ens fa rumiar sobre els mecanismes de propagació ideològico-culturals d'una societat en què se'ns insisteix fins a l'avorriment que el nacionalisme exerceix un paper influent, alguns diuen abassagador. Però cal demanar-se si, en d'altres àmbits nacionalitaris del nostre entorn geogràfic i històric -Irlanda, Lituània, Euskadi, Còrsega-, s'hi hauria &laqno;ignorat» tants anys el cas de l'afusellament d'un president d'una entitat popular tan important com el Barça (en el difícil cas que en tinguin, és clar)? Ho dubto.
Malauradament, el cas de Sunyol no és més que paradigmàtic. Com ha apuntat Salvador Cardús, la &laqno;desmobilització» ideològica i l'elitisme cultural del catalanisme no són una cosa d'ara, sinó que vénen de temps. El catalanisme ha mostrat massa cops deficiències a l'hora de trobar la manera -mitjans, gèneres- de penetrar en el teixit social català per reflectir clarament en la cultura popular, creant així un coneixement general i un grau més intens de lleialtat ideològica. Joan Fuster s'hi refereix constantment.
Resulta perfectament absurda la postura sobre els Països
Catalans dels seguidors de Hobsbawn destacats al país. Com els babèlics,
en demanen un comportament pasteuritzat, mesticista i postmodern que no
demanen als Estats-nació, per exemple Espanya. I si bé és
veritat que s'hi hagin &laqno;inventat» -oh horor!- algunes tradicions
-un Clavé &laqno;nacionalista», sardanes, havaneres en català,
etc.- no és admissible d'atribuir un paper gens decisiu a aquest
fenomen com a motor identitari català. Són moltes més
-i de molt més pes- les coses que s'han &laqno;desinventat»
i que no s'han fet arribar adequadament &laqno;digerits» al subconscient
col·lectiu. El nom de la llengua a València en seria un cas.
El de Sunyol en seria un altre.