Des del bàndol dels vençuts Crítica de Francesc Calafat El Temps , 21 de març de 1994     Allò que en principi va despertar la meua curiositat sobre Pedres de volcà va ser la imatge una mica enigmàtica que l'autor va donar de si mateix a la premsa: lector fidel dels textos bíblics en hebreu, entestat a dur una vida de proletari allunyat dels ambients literaris, exmilitant de l'extrema esquerra. Respecte a aquest darrer punt suggeria posicions més radicals que no deia; per aquest motiu el vaig relacionar amb una figura emblemàtica de l'esquerra italiana, l'Antoni Negri. M'equivocava, afortunadament. Pedres de volcà no converteix en màrtirs els radicals dels anys setanta ni es recrea en postures maniquees ni autocommiseratives. No, la literatura de De Luca és tota una altra cosa; és cert que aquella experiència militant hi és present, però la seua intenció va més enllà, vol parlar del nostre temps, fer-ne una paràbola, per bé que sense litúrgies vanes. El segle vint, e paraules d'un dels personatges de la novel.la, és un segle vell, ple de malediciions, una època "que ha iniciat moltes empreses per afany de començar, sense arribar mai a controlar-ne la continuació". El narrador és un personatge estrany, passiu, sense desitjos ni passions, que es deixa morir. En aquests darrers moments, quan les defenses baixen la guàrdia, apareixen els records del passat, de la seua infantesa, les veus familiars i dels amics, que han estat els que l'han connectat, per dir-ho així, a la vida. Estima duració, "un temps en estat pur", on les diverses ocupacions no són més que un ens, una manera de respectar els dies. Per tant, l'èxit de la novel.la el constitueixen les confessions dels tres amics que l'han mantingut unit al món: un obrer de vila ficat a guerriller, un missioner que mor de càncer mentre la seua obra es desintegra, i un esteta que ha viscut com a etern convidat, que li conten com han fracassat en els ideals que animaren les seues vides. El tema central és la gratuïtat que bandeja sense misericòrdia els individus, l'existència d'un món els ressorts del qual no controlen i fan la seua insignificància dolorosa fins a la fatalitat. Per això, domina la grisor dels dies i les nits sense atributs ni perspectives en els darrers anys dels protagonistes, ofegats per la seua condició de partícula empesa pels rampells del vent. En aquest context, la casa, el vent, el nomadisme de l'obrer i l'esteta, l'arena que enderroca en terres africanes tot el que construeix el missioner, esdevenen metàfores de la solitud i l'enfonsament que viuen els personatges. Aquesta manera d'entendre les coses per part de De Luca no pretén denunciar la jungla d'asfalt a la manera de molts novel.listes actuals, sinó donar una visió més abastadora de la naturalesa de totes les relacions humanes. D'altra banda, l'autor no juga ni discurseja amb termes morals, sociològics o polítics. Sap que la seua literatura no canviarà el transcurs de la història ni el determinisme de les circumstàncies. Així, deixa als personatges explicar les seues vivències, cosa que fan d'una manera alhora intensa i assossegada, sincera i distant. En les seues paraules hi ha dolor i amargura, però no ressentiment. Els protagonistes accepten amb dignitat el fracàs, reconeixen els errors; no obstant això, no renuncien a a llò que han fet ni claudiquen de les seues conviccions. Dom diu un d'ells, el dolor és una manera d'assossegar els ànims, i la solitud permet "conèixer la immensitat del cos i dels seus recursos en la reducció al mínim". Als protagonistes els fecunda la renúncia al desig, ja que aquesta "dóna sentit a cada hora del dia i no deixa d'oblidar-se d'existir". De les tres històries, l'última és la menys perfilada, la menys reeixida, mentre que les altres dues ens presenten dos personatges rodons, sobretot la del guerriller urbà. La vida esguerrada de l'obediència cega inevitable en clandestinitat dibuixa d'una manera exacta la psicologia d'aquelles persones que fan ús de les armes com a expressió política: els sentiments no importen, només importa el càlcul de com executar uns actes que demostren una altra justífica, la de la seua ira, perquè saben que no podran canviar res. L'anàlisi freda els duu a pensar que les víctimes, més que no persones, són la prolongació d'una massa hostil. Hi ha llibres dignes que no tenen sort en mans de lectors competents. És el cas d'aquest que acabe de ressenyar, del qual distints crítics desestimaren fer-ne el comentari perquè tal vegada l'atmosfera de les primeres pàgines no els va fer el pes; en efecte, aquestes presenten una atmosfera que pot desanimar o desorientar. Almenys és el que a mi em va passar, fins arribar a la història del primer dels amics que el visiten, a partir de la qual el to del llibre em va subjugar. Aquesta imrpessió se m'ha confirmat en una segona lectura, després de reposar un temps la lectura inicial. Ara, afirme sense cap mena de dubte que paga la pena no deixar-se dur per les possibles impressions inicials, perquè Pedres de volcà és una bona novel.la, narrad amb un pols vigorós i una prosa cristal.lina plena de ressonàncies líriques que elabora un retrat espaordidor del món d'avui. Escrita amb una aparent senzillesa i una gran força narrativa, fa d'Erri de Luca un dels novel.listes més significatius de la Itàlia d'ara.